En el món del consumisme banal que ens envaeix, viatjar, ja fa anys, ha esdevingut sinònim de turisme. El producte, “l’experiència” turística, s’ofereix al mercat amb un vernís cosmopolita i embolcallat amb els coneguts reclams que ens duran a la felicitat: … Clar. Tot és per fer-li passar al comprador garsa per perdiu.
A mesura que avança la conversa amb els personatges. Una saviesa no exempta d’agradables sorpreses: la gratitud que mostren els entrevistats en poder compartir la memòria de la pròpia nissaga, l’emoció de transmetre, de donar-li transcendència, a una llarga vida de lluites, records.
Per als autòctons el problema del turisme és un altre. Per art i gràcia del mercat global del transport i l’allotjament de masses humanes, els “afortunats” indígenes, expatriats al si del seu propi país, participen de l’espectacle com uns mers figurants d’un escenari que ja no els pertany perquè ha estat conquerit, adquirit i desfet…. El problema, però, és que tots som turistes.
Tanmateix, hi ha moltes maneres de viatjar. Hi ha persones que planifiquen els viatges i es procuren, amb lectures i converses, un coneixement previ del lloc a visitar i, a l’arribada, cerquen, amb humilitat i respecte, gaudir i sorprendre’s de la diversitat humana i les seues manifestacions socials, culturals, lingüístiques, artístiques. Aquest camí fet amb la voluntat d’escoltar, de mirar, d’interpretar i de sentir és el que permet una veritable immersió en la vida i els valors dels altres, i fins i tot, d’arribar a una estima compartida.
Juli Capilla ens mostra en Arrelats. Famílies valencianes amb història la seua experiència vital en un recorregut per la vida de diferents nissagues familiars que viuen en indrets ben diferents de la geografia valenciana. Uns viatge intermitent de dos anys de durada. La literatura que ens regala mostra l’estima i l’agraïment de l’autor cap els personatges, la història, la societat i els territoris que visita, que en cap moment pot obviar que també són el seus.
I també, l’experiència trista de constatar el retrocés imparable de la llengua, que va agafada de la mà de la desaparició del món rural, és a dir, de la terra i de les persones que hi viuen.
La seua mirada del País va enriquint-se a mesura que avança la conversa amb els personatges. Una saviesa no exempta d’agradables sorpreses: la gratitud que mostren els entrevistats en poder compartir la memòria de la pròpia nissaga, l’emoció de transmetre, de donar-li transcendència, a una llarga vida de lluites, records, encisos i desencisos que la vida els ha exigit al llarg del temps. I també, l’experiència trista de constatar el retrocés imparable de la llengua, que va agafada de la mà de la desaparició del món rural, és a dir, de la terra i de les persones que hi viuen.
En tot cas, aquest llibre està escrit des de la voluntat de recuperar la memòria col·lectiva d’uns caràcters, d’una forma de ser, d’uns costums i d’una manera d’anomenar i d’expressar les coses. Una voluntat de lluita contra el desarrelament i les polítiques de despersonalització. Unes polítiques on, i no és casualitat, coincideixen els interessos uniformitzadors del mercat i de l’Estat.
És hegemònic el pes que Juli Capilla dona a les nissagues econòmicament lligades a la terra o la pesca ―un món en vies d’extinció― i, també, als descendents de famílies de procedència llunyana que en el seu dia, pels avatars de la història, s’assentaren al País –genovesos, maltesos, provençals, occitans… Un país estrany per a ells que, per tal de sobreviure, de defendre’s de l’agressió dels nadius, hagueren de practicar curioses estratègies endogàmiques, la qual cosa ha permés la conservació de certs trets i costums de la seua particularitat d’origen.
Escrit des de la voluntat de recuperar la memòria col·lectiva d’uns caràcters, d’una forma de ser, d’uns costums i d’una manera de nomenar i d’expressar les coses. Una voluntat de lluita contra el desarrelament.
La realitat social del País que el llibre mostra és, com la de tots els països, profundament complexa i més des que es desfermaren els processos de canvi accelerat i de globalització. Un model de societat que ha minoritzat les normes, valors, criteris, llengua i formes de vida de les famílies autòctones i ha generat, sota el predomini castellà, un amuntegament de subcultures que conviuen en mons paral·lels en un mateix territori. Una societat atomitzada i despersonalitzada que els coents anomenen “societat multicultural”.
Als que manen a l’altiplà castellà i a l’oligarquia valenciana no mai els ha dolgut d’esmerçar esforços per provocar l’escissió lingüística, l’ofegament econòmic i la folklorització i banalització de la nostra cultura… Afalacs de mal pagador que alimenten una autosatisfacció no sempre justificada. La realitat és que ni la geografia del País dona per a tant ni la pretesa ubèrrima terra és un do de la naturalesa, com demostra la vida real de les famílies valencianes que ens relata Juli Capilla en les seues converses, sinó un seguit de conflictes socials i unes vides sacrificades que ens situen ben lluny de l’idíl·lic imaginari col·lectiu valencià que ens volen vendre.
Aquest llibre ens fa una bona aproximació als esforços d’il·lusions, èxits i fracassos dels valencians. Ens aporta una fotografia, amb tota la seua càrrega antropològica, d’unes famílies concretes que ens il·luminen i ens expliquen una lluita per la subsistència i per la dignitat com a persones i com a poble. De ben segur que aquest text, escrit amb estima, ens aporta uns ancoratges que sempre son útils a l’hora de trobar el camí per on bandejar les inseguretats i les incerteses que la vida sempre ens reclama.
