Les onze aportacions, els onze articles d’aquest volum, són aproximacions, temptatives provisionals, assaigs, a les realitats bategants del segle XXI, a la realitat del present, entesa com un procés obert i en canvi continu.
És molt lloable reunir les reflexions d’onze autors de reconegut prestigi, solvents, en el panorama de la docència i la recerca acadèmica per tractar de copsar “l’esperit del temps”. Per tractar d’entendre les claus dels problemes que patim en el present amb perspectiva històrica, a la manera de Pierre Vilar. Crec recordar que era, si fa no fa, una cosa així: “La comprensió del passat, pot ajudar-nos a conèixer el present i, per tant, a comprendre’l millor, per a transformar-lo”.
Com que el present és esmunyedís, no el podem comprendre sense conèixer el passat. “S’ha de confrontar amb el passat que com és sabut és un altre país i amb el futur, que per definició és imprevisible”. Les onze aportacions, els onze articles d’aquest volum, són aproximacions, temptatives provisionals, assaigs, a les realitats bategants del segle XXI, a la realitat del present, entesa com un procés obert i en canvi continu. Els articles passen revista de manera rigorosa, amb el suports de les respectives disciplines dels autors, a diferents temes que s’han instal·lat de manera molt preocupant en la nostra realitat. El propòsit del llibre és ser un bon instrument més per exercitar el pensament crític.
L’article de Gustau Muñoz, “Per no repetir el segle XX”, ens recorda com el segle passat “va posar a prova —fins al límit— la condició humana. Sobretot la primera meitat del segle va ser d’una crueltat i d’una irresponsabilitat extrema”: les malvestats de les dues guerres mundials, l’atur de les masses, la fam, la misèria, la hiperinflació, el fanatisme desfermat, el miratge d’un nacionalisme excloent, el supremacisme racial, les deportacions, els bombardejos, la neteja ètnica, l’extermini industrial dels jueus, els camps de concentració…
Els efectes de la pandèmia global, amb importants conseqüències econòmiques, socials i polítiques, les quals, segons Joan Romero, no van significar un abans i un després, sinó que “va accelerar, aguditzar i posar de manifest processos i tendències de fons presents d’ençà de les darreres dècades del segle XX”
“Ja sabem que la història no és repeteix. Però cal anar a pams. Sabem que el futur no està escrit i que com deia Wittgenstein —i recorda Mauro Bonazzi— pensem el futur en funció de les tendències del present, sense parar esment al fet que ‘no segueix una línia recta, sinó corba, i que canvia constantment de direcció’”. Sabem que Europa va defallir i que va entrar en temps d’obscuritat i cal aprendre la lliçó. La gran lliçó del segle XX és que de cap manera s’hauria de repetir el que va ser en darrera instància un segle tràgic i cruel. Tot i que, cal admetre-ho, finalment es va esmenar en certa manera, perquè contra tot pronòstic “va reeixir amb penes i treballs. Assoliments com l’estat de benestar, la creació de la Unió Europea, la reunificació d’Europa, la difusió de la democràcia cap al sud…” Però tot i la dinàmica emancipadora, Gustau Muñoz ens adverteix que la civilització europea és capaç de recaigudes, altament perilloses, “Ara potser ens trobem en una fase de recaiguda”. Ja sabem que el segle XXI ha començat amb mal peu, “amb l’atemptat de les torres bessones de Nova York”.
A “Europa en la nova geopolítica” Joan Romero tracta el present i el futur d’Europa analitzant tres moments fonamentals de la nostra història. Primer, el context geopolític i el lloc de la Unió Europea al món dels anys previs a la pandèmia. Les crisis, les dificultats, les contradiccions i les causes per les quals la Unió Europea es troba en una cruïlla històrica.
Que la guerra ho ha canviat tot i que res ja no serà igual; que aquest nou temps comporta el desafiament més gran que fins ara ha hagut d’afrontar la Unió Europea.
En segon terme, els efectes de la pandèmia global, amb importants conseqüències econòmiques, socials i polítiques, les quals, segons Joan Romero, no van significar un abans i un després, sinó que “va accelerar, aguditzar i posar de manifest processos i tendències de fons presents d’ençà de les darreres dècades del segle XX”. I també com es va produir el canvi de paradigma a l’hora d’afrontar els efectes de la pandèmia amb l’adopció de mesures d’orientació neokeinesiana i el retorn de l’estat com a proveïdor de béns públics.
Unes polítiques totalment diferents de les de l’ortodòxia neoliberal que s’adoptaren arran de la Gran Recessió de 2008. I, en tercer lloc, sense acabar de superar l’esdeveniment global de la pandèmia, “va esclatar per primera vegada des de 1945, i de nou a Europa, una guerra de dimensió també global que s’havia ja iniciat en 2014. Una guerra tan inesperada per a molts com imprevisible pel que fa a les conseqüències i implicacions”.
Romero reflexiona sobre les repercussions d’aquesta guerra per al projecte polític europeu i per al conjunt d’Occident i avança hipòtesis per a després de la guerra. Amb la finalitat de destacar tres idees: que la guerra ho ha canviat tot i que res ja no serà igual; que aquest nou temps comporta el desafiament més gran que fins ara ha hagut d’afrontar la Unió Europea; i que el repte fonamental a què s’enfronta és si vol abandonar o no el paper subaltern que ocupava com a actor geopolític i que la guerra, fins ara, ha accentuat.
El rebrot de l’extremisme ultradretà, la inquietant reaparició dels moviments de tipus feixista que tothom donava per superats i els considerava arraconats en “el calaix de la història” i que s’havien convertit en un malson ja vell.
Anna I. López en “El retorn d’allò reprimit” tracta el rebrot de l’extremisme ultradretà, la inquietant reaparició dels moviments de tipus feixista que tothom donava per superats i els considerava arraconats en “el calaix de la història” i que s’havien convertit en un malson ja vell.
Analitza com la nova extrema dreta s’ha estés per tot Europa en un procés d’actualització, de modernització de la ideologia feixista. La defensa de “l’etnonacionalisme i l’ultranacionalisme palingenètic suposa una crítica a la Modernitat i a la multiculturalitat, i, per tant, incita al qüestionament dels fonaments del sistema democràtic actual o, almenys, de la concepció de la democràcia cívica moderna, que té com un dels seus pilars el pluralisme social i polític. L’extrema dreta conserva intacta la seua vocació destructora de les institucions vigents”.
Jordi Riba en “La democràcia, ni com és ni com s’espera que sigui” vol acostar-se al significat actual de la democràcia i les seues mutacions i com “la relació entre les persones i el poder s’està modificant substancialment”, com va formular en una piulada Julian Assange.
El sociòleg Ernest Garcia aborda la crisi ecològica i de civilització en el seu article “Instruccions per a la supervivència (amb una terapèutica d’urgència per al negacionisme espontani)”. Ens explica que sabem moltes coses tan importants, com ara, que la civilització industrial ha entrat en una acceleració letal i que la davallada és ineludible, que l’amenaça per a la supervivència es ben real: l’eventualitat d’una guerra nuclear generalitzada, “l’ombra de la qual sempre està ací, pel simple fet que les bombes i els míssils existeixen i sabem que…”
I que ignorem moltes coses, com ara si algun miracle tecnològic alterarà el quadre, de forma semblant a com el carbó i el vapor dissolgueren l’amenaça d’estancament de la mil·lenària era de la fusta; o si la política, podrà mantenir els procediments democràtics; o si les cultures expressaran més la solidaritat o el campi qui puga…
I ens dona unes instruccions per a la supervivència com ara posar el negacionisme al seu lloc o afavorir la convivialitat i donar suport a les decisions que continguen l’oportunitat d’afavorir el manteniment dels nivells socials i… Acaba amb una petita reflexió: “El missatge essencial del moviment ecologista havia tractat d’advertir-ho fa mig segle: val més actuar abans que siga massa tard. No estic segur de si avui caldria reformular-ho. ‘hauria estat preferible actuar abans, perquè ara ja és massa tard’. Pot ser el cas, però, com que és difícil de decidir, i com que de tota manera el que caldria fer és bàsicament el mateix, tant se val.”
L’amenaça per a la supervivència es ben real: l’eventualitat d’una guerra nuclear generalitzada, “l’ombra de la qual sempre està ací, pel simple fet que les bombes i els míssils existeixen i sabem que…”
Hi trobem altres articles com ara el de Manuel Alcaraz “La política dislocada, algunes anotacions” que aborda el tema del descrèdit de la política: “hi ha un consens elevat a l’hora de considerar que la incertesa i el descrèdit presideixen les emocions i les respostes sobre el present i el futur de la política”. I que l’esquerra, només l’esquerra, pot continuar tenint significat sostenint la democràcia i actuant sobre els continguts que són propis de la forma democràtica.
Ernest Reig escriu sobre l’economia mundial en l’article “Present i futur de la globalització econòmica”: “ara no és senzill identificar quins són els sectors productius d’un país determinat als quals les canviants condicions del mercat internacional han situat en un camí de declivi o de progrés, i tampoc és fàcil esbrinar quins grups concrets d’empreses i treballadors es poden considerar a priori entre els guanyadors i perdedors de la globalització, atesa l’enorme heterogeneïtat dels resultats possibles”.
La sociòloga Sandra Obiol amb “Les cures, la impugnació feminista del sistema” aborda el tema de la gran importància de les cures, sovint oblidades. Com satisfer la necessitat d’altres d’alimentar-se interromp i ajorna la necessitat pròpia d’alçar la veu per a comunicar quelcom que s’anuncia transcendental. Comença la reflexió amb un poema preciós de Carmelina Sánchez-Cutillas:
DEMÀ us diré la meua mort quina és. Ara no puc, perquè he de parar taula i amanir el rostit als qui confien en mi i apleguen a migdia cansats dels llibres i del tall.
L’historiador Ferran Archilés en “Un món de nacions (i nacionalismes)” s’enfronta al tema de la força i les paradoxes del nacionalisme i de la nació: “És al segle XX quan s’ha produït la major proliferació i consolidació d’estats nació, degut en gran mesura als processos de descolonització. I el segle XXI ha heretat aquesta configuració. Fet i fet la dissolució dels Imperis del segle XIX i XX ha deixat l’estat-nació com la fórmula privilegiada de l’organització de la vida en societat”..
El feixisme que ve, la crisi ecològica, la globalització, el paper d’Europa en el món, el feminisme, el nacionalisme, el paper de la cultura, de la política, de la història, de l’art, de la filosofia…
Raquel Baixauli aborda el tema del títol de l’article “La qüestió del descrèdit. Una temptativa de pensar l’art en clau contemporània”. I Tobies Grimaltos en “Per a què serveix la filosofia” s’acosta a la filosofia com a eina que “ens ajude a revisar idees i creences, a no tancar-se definitivament en banda i a sometre a crítica les concepcions imperants”
En definitiva, es tracta d’un llibre per a pensar, que ens aproxima a l’esperit del temps, a la realitat contemporània, a descobrir per on venen els trets, abordant, com hem vist, aspectes temàtics de plena actualitat: el feixisme que ve, la crisi ecològica, la globalització, el paper d’Europa en el món, el feminisme, el nacionalisme, el paper de la cultura, de la política, de la història, de l’art, de la filosofia… Temes cabdals dels quals cal reflexionar amb esperit crític a partir d’uns textos solvents a càrrec d’especialistes de reconegut prestigi. Parlem-ne.
