Hi ha qui diu que la política és un art subtil, però a València s’ha convertit en una afició necrològica. Encara no s’ha mort el president Mazón —que segons els parts mèdics continua amb constants vitals, tot i que la tensió li balla entre Génova i el carrer Cavallers— i ja li estan repartint el cadàver. Les corones de flors, diuen, ja tenen dedicatòria i tot. “Descansa en pau, però deixa’m el càrrec”, podria llegir-se en alguna targeteta amb orquídies blanques i somriures hipòcrites. Vicent Mompó, que encara no és ni diputat autonòmic però ja té cara de retrat oficial, somriu discretament mentre a la seu provincial el proclamen “l’alternativa de futur”. I això en política, ja se sap, és una manera elegant de dir “espera’t assegut, però prepara’t la muda bona”. Mentrestant, Catalá juga a fer d’alcaldessa i de presidenta en pràctiques, sabent que és la preferida de Feijóo, i que al carrer Génova la miren amb aquella tendresa calculada que només es té amb els possibles successors.A València, les lleialtats duren menys que un ram de flors a l’agost. Avui t’aplaudeixen, demà t’ignoren, i despús-demà t’envien un whatsapp amb un “ànims, president” que ja sona a epitafi. El partit, com els cementeris, sempre té espai per a un més. El més divertit és que el mort encara respira. Mazón, que encara firma decrets i somriu a les fotos, deu sentir-se com aquell malalt a qui li llegeixen la necrològica abans de temps. I mentre ell mira d’agafar aire, els seus companys ja compten els dits de qui es queda amb la cadira. Si això no és devoció cristiana, que vinga sant Vicent i ho veja. Potser la política és això: una competició per veure qui és més hàbil a l’hora de fingir pena mentre mesura el taüt. No hi ha amics, només companys de vetla. I encara gràcies si et posen un crespó decent
