Quan vaig llegir que l’agència Associated Press —una de les principals fonts de notícies del món, que abasteix milers de mitjans amb informació contrastada— deixava de publicar ressenyes literàries, vaig pensar que això era com si la crítica de llibres quedara reduïda a les publicitats de les xarxes socials: anuncis que et prometen la novel·la “que t’emocionarà fins a les llàgrimes” o “el llibre que tothom està llegint”, amb vídeos curts, frases prefabricades i reaccions instantànies. És a dir, com si la crítica literària es convertira en entreteniment exprés, fabricat per algoritmes i mercadotècnia emocional. Diuen que la gent ja no llig crítiques, que no té temps, que prefereix un vídeo curt on una veueta entusiasta et diu que aquell llibre m’ha canviat la vida. Potser sí, però la vida que et canvia un algoritme no acostuma a durar més del temps que tardes a fer scroll.
Mentre a fora el món gira cada vegada més ràpid —i més buit—, des de La Veu dels Llibres continuem fent el gest més lent i més revolucionari que queda: llegir. Llegir de veres, amb el cap i amb el cor. Llegir per pensar, per discutir, per fer país. Perquè això és el que és —i el que ha sigut des que existeix— La Veu dels Llibres: un espai on la crítica i la lectura són una forma de vertebrar-nos com a comunitat. No exagerem si diem que, sense aquest diàleg literari, el país quedaria mut. Els Països Catalans només existiran de debò si som capaços de parlar-nos, de llegir-nos, d’entendre’ns a través dels llibres. Quan llegim un autor menorquí que parla del vent del nord o una autora d’Olot que descriu la boira del Ter, no estem fent turisme literari: estem teixint país. Quan un escriptor de Castelló de la Plana recomana una novel·la escrita a Andorra o un crític de Palma escriu sobre un poeta de l’Ebre, el que fem és posar veu al mapa que mai no ix als informatius. I és que la crítica —la bona crítica, la que va més enllà del m’ha agradat— no és un luxe, sinó una necessitat. Sense crítica no hi ha memòria, ni criteri, ni debat. La crítica és el pont entre el llibre i el lector, però també entre un territori i una consciència col·lectiva. És el que Matthew Arnold anomenava “l’esforç desinteressat per conèixer i difondre el millor que s’ha pensat i dit al món”.
A la nostra escala, més humil però no menys ambiciosa, La Veu dels Llibres fa exactament això: difondre el millor del que es pensa i s’escriu en català. I res d’això no seria possible sense el saber fer del seu coordinador, Víctor Labrado, la seua dedicació silenciosa però fonamental. Ell és qui manté viva la màquina amb un treball meticulós, invisible i imprescindible, que fa que cada setmana la secció bategue amb coherència, qualitat i estima pels llibres. Potser per això no sorprèn que La Veu dels Llibres (LVL) haja rebut el reconeixement en la categoria de País en els XIII Premis El Tempir: un guardó que no sols celebra una tasca, sinó també una manera de fer país a través de la lectura compartida.
Mentre el món digital s’ompli de recomanacions en sèrie i lectures d’un sol clic, nosaltres continuem creient en la lentitud. En llegir amb llapis, en subratllar, en discutir, en equivocar-nos. Continuem defensant que un llibre no és un producte, sinó una conversa. Potser per això, quan algú em pregunta per què continua fent falta una revista com La Veu dels Llibres, sempre conteste el mateix: perquè sense paraules compartides no hi ha país que dure. I afegisc, amb un somriure tendre: si algun dia la crítica mor, que ens agafe llegint.
1
