Enric

El passat 19 de setembre va morir Enric Safont i Martínez, als 92 anys. No era un home molt conegut fora del seu poble –i meu-, Borriana. Però era una persona amb grans valors, un valencianista íntegre i de pedra picada. Va ser regidor durant el franquisme i després de nou en democràcia. Fou fundador de l’agrupació local d’Aliança Popular i del Partit Popular. Això no tindria més importància de no ser perquè Enric va ser sempre un convençut de la unitat de la llengua catalana, creença de què no va abdicar mai, i que va defensar als anys 90 davant el Consell Valencià de Cultura, en la ronda de contactes amb entitats culturals per a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sempre deia que, de viure a Catalunya, hauria sigut de Convergència i Unió, cosa que li hauria permés conjuminar els dos components bàsics de la seua ideologia: el conservadorisme i el catalanisme. La conjunció d’aquestes dues realitats poden resultar ara estranyes a la ciutat de València (epicentre de l’anomenat «blaverisme»), però no ho eren en absolut en terres de Castelló, com Enric i altres patricis sobretot de la capital de la Plana Alta demostren.

Enric era conservador per valors familiars i per convenciment. Com a catalanista i valencianista (termes que no creia incompatibles de cap manera) va deixar profundes empremtes al seu poble al llarg dels anys. En 1954 va ser soci fundador de l’Agrupació Borrianenca de Cultura (ABC). Els creadors d’aquesta entitat (la més emblemàtica de les comarques del nord del País Valencià) es van emmirallar en Lo Rat Penat de València (abans del colp de mà, en plena Transició, que la va fer derivar cap a la irrellevància extremista) i en la Societat Castellonenca de Cultura. Van bastir una entitat que reivindicara la cultura autòctona, sobretot a través del seu butlletí Buris-ana. Aquesta capçalera, que es publica ininterrompudament des de l’any 1956 (i es pot consultar en línia en www.borriana.org) és ara mateix la més antiga de la premsa comarcal valenciana, un supervivent d’èpoques millors. A les seues pàgines va escriure Manuel Sanchis Guarner –portat per Enric Safont- i també hi va ser convidat explícitament Joan Fuster quan se li van tancar les portes de la premsa valenciana arran de la publicació de Nosaltres, els valencians i El País Valenciano, en 1962.

Safont, a més, va crear una secció de llibres en valencià en plena postguerra a la Biblioteca municipal. Hi va aprofitar exemplars salvats de la debacle de la contesa incivil. Durant la seua etapa de bibliotecari, hi va guiar els jóvens en les procel·loses i receloses aigües de la cultura autòctona. Tots els valencianisters/catalanistes de Borriana som fills o néts d’Enric Safont, això és un fet.

Era un home bonhomiós, sever en el tracte però amb un rerefons irònic –el de les persones autènticament intel·ligents- que sempre era d’agrair. Com tenia un fill –Quique- que va ser regidor del PP i una altra –Maria Josep- que era del PSPV-PSOE (i actual alcaldessa), quan li preguntaven a qui votaria ell solia contestar, sorrut: «Doncs mira, tinc un altre fill que és de Compromís»...

Com a fotògraf aficionat va reunir un fons documental molt estimable. Des de l’ABC hi va propiciar el Saló Fotogràfic Internacional de la Taronja. Anys després, quan Vicent Abad va fundar el Museu de la Taronja (ara en vies de reobertura), va formar part del seu patronat.

Encara el recorde, abans dels seus problemes de mobilitat, anant tots els dies a la paraeta junt al Pla a comprar tots els periòdics de Castelló, per retallar i guardar les cròniques dels corresponsals de Borriana. Va ser un home culte, dialogant, que parlava poc en públic però, quan ho feia, resultava inapel·lable. Descanse en pau.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.