Toni Pérez i Gil, de la colla dels anys 60

Tot just m’han obert la porta, l’he vist al fons assegut a la seua cadira de rodes amb un barret blanc. Està ingressat a la residència geriàtrica des del juny d’enguany i li he fet una visita. Dies abans li havia deixat a la consergeria els meus darrers dos llibres; per cert, em trucà per dir-me que li havien agradat. Toni, en altres moments «Julivert», fou company de facultat, anava un curs darrere meu, juntament amb Marqués. Ve de família de Beniarbeig, un poblet de la Marina, la qual cosa explica el seu caràcter tranquil i poc apassionat. Toni podia haver estat com qualsevol altre estudiant de dret, però coincidí amb la nostra colla i es va sumar a la seua manera a la moguda que es va encetar allà pels anys seixanta. Des d’aleshores ha estat una persona compromesa amb la tasca de fer país, i ho ha fet discretament, com és ell, però amb una fidelitat i constància exemplars. Continuem, però, el relat.

Ja sabeu com va estar el nostre pas per la Universitat, almenys jo ho he contat en diverses ocasions. En aquells moments Toni va encetar un costum o hàbit, el berenar a «Los Pajaritos», ja que a la vesprada no podia faltar la cervesa i la conversa. Cal dir que «Los Pajaritos» era una tasca al carrer de la Nau, on aleshores teníem la Facultat, a l’antic edifici de la Universitat Literària, i per allí passàvem molts de nosaltres. En aquell espai reduït, una prolongació de les nostres preocupacions i projectes, Toni feia d’amfitrió, i el «tio Paco», que era l’amo de l’establiment, ens preparava amanides de tomaca i alguna cosa més. Cal dir que allò d’anar a «Los Pajaritos» va durar prou anys, malgrat haver acabat la carrera.

Amb Toni i Francesc Carrera vaig encetar l’activitat professional. El primer despatx va estar al carrer de Cavallers, al pis d’una vídua que ens llogava un espai; pocs anys després ens traslladàrem a un despatx al carrer de la Sang número 25 i, més tard, jo amb nous companys laboralistes crearíem l‘assessoria laboral del carrer de Ciril Amorós. Toni i Francesc continuaren fins que el primer entrà a treballar a l’Ajuntament, on ha fet, fins a la jubilació, d’advocat municipal. Toni va estar un col·laborador de l’alcalde Ricard Pérez Casado, que era amic i antic militant del Partit Socialista Valencià i després passaria al PSOE. Aleshores, des de la seua adscripció als serveis jurídics municipals, va continuar col·laborant amb les iniciatives del valencianisme cultural, puix sempre va mantenir un lligam especial amb el promotor de tantes i tantes iniciatives i empreses que és l’Eliseu Climent, igualment company de facultat i del PSV.

Toni ha practicat el voluntariat valencianista de forma discreta i a l’ombra, sempre disposat a ajudar i fer quelcom que estigués al seu abast. Fins que les condicions físiques ho han permès ha estat a la rebotiga d’Acció Cultural del País Valencià i així, amb modèstia, ha fet d’assessor, jurista, o animador de les activitats que en tots aquests darrers anys ha impulsat el valencianisme cultural, a prop de l’exregistrador de la propietat Enric Solà, membre igualment d’aquella colla d’universitaris «fusterians» dels anys seixanta. Toni ha estat, tanmateix, una persona afable i amic de molta gent, assidu del pub Ca Vermell, o dels bars Aplec, Mezquita..., tertulià i predisposat sempre a la conversa. Com podeu veure tota una forma de fer país i viure amb la gent.

Com he dit, l’he visitat i hem eixit, l’he acompanyat a esmorzar, seguint el seu horari i costum, hem parlat de les famílies, les dos parelles absents Vicen i Elia, així com d’altres coses del passat o el present. Certament, ha estat un encontre en la tercera edat més que satisfactori. Toni i gent anònima com ell han estat imprescindibles per construir al nostre país eixe espai conjunt que és el valencianisme tal com existeix, un moviment resistent i alhora constructiu.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.