No puc evitar-ho. Reconec que cada volta que escolte la nova cançó de Xiula em salten les llàgrimes. La cançó en qüestió és Stop desnonaments i ha estat composta amb l’ajuda de xiquets i xiquetes de Ciutat Meridiana i Raval Sud, dos dels barris de Barcelona que més han patit aquesta barbàrie. Permet entendre els desnonaments des del punt de vista dels més vulnerables. I és un autèntic colp de puny a l’estómac. Potser des que soc pare m’he tornat més sensible, però no puc evitar veure la cara de les meues filles en cada un dels xiquets del vídeo.
Sent la cançó i recorde que aquest és el primer, més gran i urgent problema social que existeix. 2,5 milions de persones han estat foragitades violentament de les seues cases –no «les han perdut», les han tirat- a l’estat espanyol entre el 2008 i el 2020. 2,5 milions. La meitat de la població del País Valencià. I en els darrers dos anys han seguit augmentant.
En canvi, on posen el focus els grans mitjans de comunicació? En les okupacions! És que pensaven que aquests milions de persones anaven a evaporar-se? Però la realitat, a aquestes empreses de la por, els té igual. El que importa és la història lacrimògena de la pobra iaia a qui li han ocupat la casa quan baixava a comprar el pa. I com aquestes històries no passen, doncs se les inventen. I quan els enganxen mentint. Doncs se n’inventen una altra. Perquè una vegada et pots equivocar, però quan això ho converteixes en un modus operandi habitual, és obvi que estàs mentint a propòsit.
Però en canvi, sabeu quines històries humanes i molt dures sí que passen i passen cada dia? Les dels xiquets desnonats com els que ixen al vídeo de Xiula. Imagineu que a cada desnonament d’un xiquet, els principals canals dedicaren quatre hores de tertúlies lacrimògenes sobre on guardaria els seus joguets aquest infant? Serien històries colpidores, irrebatibles, on tothom es podria sentir identificat. Èxit d’audiència assegurat. I, a més, certes. Zero dubtes que fa temps que el drama dels desnonaments hauria acabat fa temps. Cap govern, cap banc ni cap jutge podria resistir aquesta pressió.
Així que cada volta que desnonen un xiquet, els grans mitjans en són també responsables. No per acció sinó per omissió. Silenciar un drama com aquest no té cap justificació i no és sinó una prova fefaent que el periodisme ha desaparegut d’aquests mitjans, convertit en propaganda dels amos dels canals –els mateixos bancs que desnonen- per amagar els seus crims i justificar les seues maldats.
«Em deia l’àvia que hi ha vegades que la ràbia és molt necessària», canten els Xiula. Una ràbia que sents com creix a cada tertúlia que hi tornen amb la matraca dels okupes i que brolla amb grans llàgrimes quan veus aquests xiquets valents que tornen la violència policial amb cançons.
