Els Jardinets de Gràcia de Barcelona van ser dimecres passat un crit contra la injustícia, la repressió i la manca d’escrúpols d’un Estat -l’espanyol- que ens vol genuflexos. Alhora, també, va ser un crit d’homenatge a aquells valents i valentes que fa 5 anys s’ho van jugar tot -TOT- per dur endavant un dels projectes més il·lusionants que ha viscut l’Europa occidental els darrers anys: la creació d’una nova República independent, una República de dones i homes lliures; construïda sobre un dels materials més nobles dels que pot disposar la societat humana, el material de la democràcia, el material d’un Referèndum.
Conec a molts dels encausats des de fa anys -enguany en fa divuit que milito a Esquerra Republicana- i no em puc imaginar com pot ser de dur -per a ells, famílies i amics- esperar que la proverbial espasa de Dàmocles els caiga al cap en forma de presó, multes milionàries i els estigmes que hi duran aparellats per ells, elles i les seues famílies. I tampoc no puc imaginar-me com, aquestes amenaces, els han convertit -alhora- en exemples de resiliència que han estat a peu d’obra cada dia. Cada dia al servici de la causa de la democràcia i la independència del seu país. La repressió els ha fet més forts.
També n’estic segur que, si hi ha un xicotet alleujament -si és que pot haver-lo amb la visió funesta del futur proper-, és la solidaritat, amistat i ajuda que centenars, milers de persones els han mostrat i els continuen mostrant cada dia a cada passa que donen. En falten molts, massa, també d’ací, del País Valencià. Alguns han alçat la veu. Altres tindran problemes a aguantar algunes mirades. Altres han pensat que, si callem, no vindran a per nosaltres.
Però vindran igualment.
Vindran igualment perquè, encara que callem amb l’espoli fiscal que sofrim, el monstre que representa la macrocefàlia madrilenya mai no en tindrà prou.
Vindran igualment perquè, encara que callem quan no toquem l’exempció lingüística, el valencià els molesta.
Vindran igualment perquè, encara que callem i acceptem macroparcs fotovoltaics i MAT, encara quedarà territori per depredar.
Vindran igualment perquè, encara que tinguem competències de segona, encara en són massa per a ells.
Però, i si no callem? L’altre dia, en un acte d’Òmnium a Tortosa, en Xavier Antich deia que no existeixen dreceres màgiques; que només existeix la constància, l’organització i la capacitat de sumar.
Si no callem; si ens organitzem, sumem i som constants en les ànsies de llibertat del nostre País Valencià, vindran igualment.
Però ens trobaran de peus, organitzats i preparats.
