Al País Valencià hem viscut moltíssimes dècades de foscor. Anys on la nefasta gestió política apareixia en les capçaleres de tots els mitjans de comunicació. La corrupció sistèmica era la tònica habitual d’un govern que prioritzava l’interés personal dels seus dirigents, empresaris i amics, al benestar de l’àmplia majoria de valencians i valencianes.
No enumeraré els centenars de casos de corrupció oberts per la justícia a uns polítics que es creien absolts davant una societat conformista, adormida i autocomplaent amb la corrupció. Potser, resulta dur dir açò, però no veig altra forma d’explicar-ho, amb tot aquell seguit de majories absolutes assolides pel Partit Popular d’aleshores.
La figura de Mònica Oltra i la seua lluita va significar un alé d’esperança per a tots aquells que creiem que unes altres polítiques eren possibles. No va ser l’única que es va enfrontar als poderosos és clar, però sí que va representar una personalitat mediàtica inconformista amb tot allò que estava passant, i mitjans de comunicació públics com ara Canal 9 tractaven d’amagar. El País Valencià necessitava de totes totes un referent que no tinguera por de cridar ben fort, i a tot arreu, l’anomalia democràtica que estaven vivint. Mònica, amb la seua força, el seu discurs i les seues samarretes protesta, va ser la cara visible d’una part de la societat farta de tot allò que estava passant.
Deu anys després, els poderosos i tota aquella minoria i colla d’amiguets que tant es van aprofitar, cerquen revenja. I ho fan de la manera més barroera, molt al seu estil, amb mentides, calúmnies i desqualificacions.
Actualment, estem vivint una política totalment judicialitzada per aquells que es creien intocables, per aquells que sense cap mena de vergonya pregonaven que la ciutadania els havia absolt. El sistema judicial al nostre país, però també arreu de l’Estat, deixa molt a desitjar. Els poders fàctics, davant una democràcia de baixa qualitat com la nostra, on els hereus del franquisme malauradament encara continuen controlant massa coses, consideren que poden fer i desfer al seu antull.
Una transició que ens va impossibilitar de crear les eines necessàries al nostre país per assolir més grau de sobirania, tombant-nos a Madrid l’estatut de Benicàssim i restant-nos poder de decisió.
Jo sí que vull qüestionar les decisions judicials, estic en el meu dret de dubtar d’una justícia en la qual el seu màxim òrgan, el Consell General del Poder Judicial, està enrocat en la seua renovació arran dels interessos partidistes del bipartidisme espanyol. Una justícia que admet a tràmit qualsevol querella de l’extrema dreta, i perjudica el progrés de la societat amb les polítiques del Botànic enfocades per a la majoria.
En tot aquest afer, hem de tindre clar qui hi ha darrere de la persecució a Mònica Oltra. Persones mogudes per l’odi i la venjança d’haver-los apartat del poder i d’una gran font d’ingressos amb l’eliminació de serveis privatitzats.
Cristina Seguí i Jose Luis Roberto són directament dos feixistes. Una diu ser periodista, però d’aquelles sense crèdit ni rigor periodístic, i l’altre és excap de la patronal espanyola de puticlubs i president d’España 2000. L’expresident de la Generalitat Valenciana amb el PP, Francisco Camps, Alberto de Rosa director executiu de Ribera Salut, germà del senador del PP exconseller de camps i expresident de l’Audiència provincial de València on es jutja la denúncia a Mònica Oltra. Amb Oltra al govern es va desprivatitzar la sanitat, i Ribera Salut deixà de guanyar 100 milions d’euros.
Com podeu comprovar, hi ha molts interessos darrere de tot aquest cas, sobretot econòmics. Està a les nostres mans guanyar la batalla a l’extrema dreta. Per la meua part, respecte totalment la decisió de la companya Mónica en dimitir de totes les seues funcions públiques, ja que va arribar un moment que la pressió va ser màxima i impossible d’aguantar, així i tot, no la compartisc en tant que no podem permetre a l’extrema dreta que ens guanye cap batalla. Ara bé, aquesta opinió pot resultar una mica egoista per la meua part davant l’angoixa que es deu patir en una situació com aquesta. Aleshores, simplement endavant companya, tornaràs, i ho faràs amb més força que mai per continuar construint el País Valencià que volem!
