Vaig deixar els meus passejos per l’arena de la mar per retornar, per uns dies, al cordó de vora riu. Volia veure si el peu que tinc fotut es recuperava, si no caminava descalç i amb la inclinació de l’arena mullada. Havia eixit de Riola i anava en direcció a Polinyà, mentre escoltava la novel·la de Toni Cruanyes, La vall de la llum, a través de l’aplicació del iPhone. Com que només en quedaven vint minuts de novel·la, es va acabar molt abans d’arribar a Polinyà, ja que amb el meandre el camí es fa un poc més llarg. Abans de començar Al llac de Maria Barbal, vaig decidir posar la ràdio un poquet i el locutor em recordà la veritable història de la cançó El Joan petit que cantaven els meus fills quan eren menuts, com tots els xiquets dels Països Catalans i de terres de més amunt. I no vaig poder evitar pensar com de macabra és aquella història, com, una cançó que es balla en un ambient de festa, prové d’una tortura, d’un escarment per advertir el poble revoltat contra els de sempre, contra el senyors. El que rememora la cançó no és la lletra divertida que canten els xiquets mentre mouen les parts del cos. La història ve del segle XVII, de la Revolta dels Crocants de Roergue, en què Joan Petit, un occità de Vilafranca de Roergue, va liderar els camperols que s’havien empobrit i els imposaven uns impostos abusius. Com passa sempre, els governants no podien arrestar tot el poble, ni tan sols tots els revoltats, i arrestaren els seus líders, per escarmentar-los i perquè el poble aprenguera la lliçó: quines eren les conseqüències de la desobediència.
Alguns líders van morir penjats, però Joan Petit i un company, a principis d’octubre de 1643, van ser condemnats a la roda, un mètode molt cruel que aplicaven a França abans de la Revolució. Hi ha més d’una versió d’aquest suplici, perquè en cada lloc tenien la seua manera de fer aquesta tortura.
Com que volien que el condemnat no morira de seguida, el lligaven a una roda de carro. En alguns castells, la roda tenia ganivets que tallaven els membres dels condemnat per deixar-lo morir lentament i exposar el cadàver al personal per acabar-lo d’acollonir. La por sempre ha sigut —i és— una arma fonamental per a tots els combats. Per això em resulta macabre escoltar ara la cançó, sobretot, quan parla de cada membre del cos que m’imagine arrancat, tallat, apartat del cos:
«En Joan petit quan balla
Balla, balla, balla
En Joan petit quan balla
Balla amb la mà
Amb la mà, mà, mà
Amb el dit, dit, dit
Ara balla en Joan petit»
Des que em vaig assabentar de la veritable història, ja no he sentit cantar la cançó de la mateixa manera. I pense en el grup Occità Nadau, que ha recuperat la cançó original, Rèquiem per Jean Petit, on es conta la veritable història d’aquell camperol occità que va lluitar contra la injustícia. No, ja no és una cançó per a xiquets. La podeu trobar fàcilment, comença així:
«En país de Vilafranca,
Que s’i lhevèn per milièrs,
Contra lo gran rèi de França,
En mil shèis cents quaranta tres,
Mes òc, praubòt, mes òc praubòt,
En mil shèis cents quaranta tres. (…)»
