Fins fa no res vivia instal·lada en la certesa que, amb diferència, el repte més complicat de la vida era conviure amb dos adolescents. Quina etapa tan dolça i agraïda l’adolescència! El dia de hui tinc els meus dubtes. Sobreviure a un funeral com el de la reina d’Anglaterra i a un vetlatori de deu dies possiblement ha passat a ocupar el primer lloc en la classificació de reptes impossibles. Deu dies d’exposició pública on deixar de manifest, com a molt, l’esgotament entre els familiars, però on les mostres d’afecte o la tristor dels més pròxims no tenen cabuda. La reialesa, especialment l’anglesa, sempre ha destacat pel seu elevat grau d’afectuositat i aquests dies han demostrat que, amb reina o sense, pensen continuar perpetuant eixa tradició. Un poc com amb els horaris, si el fèretre de la reina no ha d’eixir al carrer fins a les 14:22, doncs no s’ix fins a l’hora exacta i punt. Tant fa si tota la guàrdia reial i la resta de comitiva està preparada deu minuts abans. Fins i tot és igual si estan preparats deu minuts abans i tot el personal està a ple sol, posats d’uniforme i a punt de col·lapsar. Els horaris s’han de complir al peu de la lletra i punt. Ací al cap de dos minuts d’espera a ple sol ja tindríem estampida col·lectiva fins a la barra més pròxima i amb la cervesa més freda. No perquè siguem al·lèrgics al protocol, sinó perquè som més de mantenir l’esperit a remulla pel que puga passar. Fugir de la deshidratació per damunt de tot. És irremeiable veure aquelles imatges i pensar que les tintoreries de Londres han fet la festa amb la neteja de tota aquella indumentària. La mort de la reina per als membres de la guàrdia reial, cavalleria, mariners, gaiters i demés integrants del seguici que acompanya aquesta posada en escena ha sigut com els dies de Nadal per a les vaixelles de l’aixovar, les quals esperen impacients el seu moment tancades a l’aparador fins que poden lluir en ple esplendor.
Personalment, reconec que dies després d’aquest festival de fastuositat en majúscules encara no sé si m’ha fascinat o bé m’ha espantat tota la parafernàlia que ha envoltat la mort de la reina d’Anglaterra. Amb la imatge de l’emèrit al costat de la resta dels seus m’ha passat un poc igual. No estic en condicions de qualificar eixa estampa familiar, però com diria Luis Landero «el mundo es pura apariencia y teatro». Veure’ls junts va ser com recordar de sobte els seus personatges d’Una historia ridícula i pensar que, com ells, eren «íntims i desconeguts a la vegada». Vaja, un poc com la resta de membres de la família reial anglesa. Definitivament, fins que Sofia no adopte mesures més dràstiques com deixar de seguir a l’emèrit en xarxes, no aconseguirà tornar a captivar-me.
La reina d’Anglaterra ha mort i no crec que la notícia haja passat desapercebuda per a ningú, però a mi el que realment m’agradaria saber és quin percentatge de refredats i pulmonies porta associat aquest fet entre la multitud de ciutadans que han suportat amb una tranquil·litat sorprenent les interminables cues per acomiadar-se d’ella, més quan, entre altres coses, la mitjana d’edat de moltes d’aquelles persones, any amunt, any avall, semblava estar pròxima a la de la reina. I també m’agradaria saber quantes medalles pot suportar un cos humà sense bolcar pel pes.
Això sí, també les cues i les pantalles gegants han contribuït a afavorir eixe ambient que requereix tot festival important, i aquest festival de la fastuositat màxima no podia quedar enrere. Un funeral de pedigrí autèntic on només han estat escasses les llàgrimes, però de la resta l’excés ha sigut la tònica general. D’aquí cap avall, tots aficionats. El que ens hauríem perdut d’haver passat tot en temps de confinament!
