Aquest dilluns a Londres s’ha fet un dels actes que ha congregat més líders mundials per la seua importància a escala històrica, el soterrament d’Elisabet II, reina d’Anglaterra. Però no sols d’Anglaterra, també dels països que conformen el Regne Unit (Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord) i d’antigues excolònies britàniques que varen deixar la corona amb la prefectura de l’estat, com ara el Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Jamaica, Bahames, Grenada, Papua Nova Guinea, les Illes Salomó, Tuvalu, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Belize, Antigua i Barbuda, i Saint Christopher i Nevis.
El 8 de setembre, quan ja s’anunciava propera la mort de la monarca, vaig escriure al meu Twitter personal el següent: «La Reina Elisabet II està morint-se. Monarca de Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Jamaica, Bahames i altres 9 territoris. S’apropa un moment històric on moviments republicans eixiran en molts països alhora. Preparem-nos».
Malgrat que probablement la naturalesa de la moralitat cristiana que encara ens acompanya i el pensament únic i blanqueig dels mitjans de comunicació sobre Elisabet II va limitar l’anàlisi política sobre la seua figura amb la magnitud històrica i geopolítica que tocava, el diari Times publicava l’endemà un article on deia: «La mort de la reina Elisabet podria empentar alguns països a alterar els seus lligams amb la monarquia britànica».
I no és casualitat que els mitjans de comunicació espanyols blanquegen fins a l’avorriment la monarquia britànica, lligada per sang a la monarquia espanyola, ja que qualsevol analista polític mitjanament informat sap que la reina d’Anglaterra tenia una popularitat de la qual no gaudeix el seu fill, ara rei Carles III, i això més prompte que tard provocarà una onada de moviments republicans a la majoria d’excolònies britàniques, creant una estructura d’oportunitat política per als moviments republicans arreu del món i, com no, pel País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. El primer ministre d’Austràlia, obertament republicà, va posar un ministre per la República i anuncià quan va ser triat que, si era triat un segon cop, farien un referèndum. La primera ministra nova zelandesa digué que, si no de manera immediata, pensava que veuria durant la seua vida els nova zelandesos triar el seu cap d’estat; l’abril d’enguany, una prestigiosa enquestadora canadenca va mostrar que el 51% dels que van repondre estaven en contra de continuar amb la monarquia en les següents generacions i el 65% estaven en contra de reconéixer Carles III com el rei i cap d’estat del Canadà. Més recentment, després de la mort de la reina, l’enquestadora Pollara va mostrar que només el 35% de canadencs i canadenques estaven a favor de la monarquia. Però els canvis més immediats els podrem veure en el Carib, on Barbados ja va decidir convertir-se en una república el novembre del 2021, Jamaica i Belize ja s’han mostrat oberts a fer el canvi cap a la república i, com a casualitat històrica, l’11 de setembre, el mateix dia que el poble de Catalunya tornava a omplir els carrers de Barcelona amb un clam profund per la República Catalana, Antigua i Barbuda anunciava que farien un referèndum per la república.
I al País Valencià? Podem veure amb simpatia i admiració els moviments cap a l’alliberament, fins i tot gaudir-los anant cada 11 de setembre a solidaritzar-nos amb el poble germà de Catalunya, com vaig fer jo mateixa assistint a la capçalera de la manifestació de la Diada en representació de Decidim amb el meu fill al damunt, però no podem deixar-ho tot ahí. Hem de preveure l’onada que viurem i organitzar-nos per poder donar una embranzida cap a la República Valenciana per l’alliberament social, nacional i popular del nostre poble. El pròxim 9 d’Octubre tenim la primera cita, en què Decidim farà un dinar i acte polític amb la presidenta de l’ANC Dolors Feliu i la presidència de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, per anar tots plegats cap a la manifestació de la vesprada.
Venen temps de repúbliques, preparem-nos!
