Aquest estiu he visitat, finalment, Lisboa. Quan has llegit tant Fernando Pessoa (i tots els seus heterònims), ajornar aquesta visita és una manera com qualsevol altra de procurar seguir viu. Al capdavall, si en la vida fem tot el que volem fer de seguida, no deixem cap escletxa per al desig encara insatisfet, és fàcil arribar a la conclusió que ja es pot donar per conclosa la biografia.
Precisament enguany fa quaranta anys de la publicació del Libro do Desassossego, l’obra mestra de Pessoa. És un volum pòstum, que no para de créixer en cada nova edició, i que per a un lector «normal» (hi ha lectors «normals»?) ha de representar un desconcert majúscul. I és que el Llibre del desassossec no parla de res en concret, és un conjunt de pàgines sumades amb divagacions assagístiques, petites filosofies d’anar per casa d’un escriptor secret i amagat. És a dir, una obra imprescindible.
M’agradaria poder dir que queda alguna cosa de Pessoa en la Lisboa actual. No és així, almenys en la part més material i visible. Ni tan sols la seua Casa-Museu, a la Rua Coelho da Rocha, és res més que un gran contenidor sobre Pessoa sense Pessoa. D’ell només hi queda un llit –un camastre modest de fadrí- i una rèplica del bagul on es van trobar les 30.000 pàgines pòstumes que constitueixen el gruix de la seua producció.
M’hostatge en un hotel fantàstic, el My Story de la Praça da Figueira. El balcó de l’habitació dona a la Rua dos Douradores, el carrer pessoà per excel·lència. Ací va viure i va treballar l’escriptor en una intensa etapa de la seua vida. Ara és un lloc turístic, comercial, un vial més…
Vaig llegir per primera vegada el Llibre del desassossec al març de l’any 2002. Ho sé perquè ho vaig consignar així en el diari que llavors escrivia (i que després es publicaria amb el títol de Senyals de fum). Com és habitual, vaig subratllar-hi algunes frases. Són aquestes:
«…Aquest patiment, que naix de la indiferència d’haver patit molt»; «Pertany, tanmateix, a aquesta mena d’hòmens que estan sempre al marge d’allò a què pertanyen, no veuen només la multitud de què són, sinó també els grans espais que hi ha al costat»; «El cor, si pogués pensar, s’aturaria»; «En aquestes impressions sense nexe, ni desig de nexe, narre indiferentment la meua biografia sense fets, la meua història sense vida. Són les meues Confessions i, si no hi dic res, és que no tinc res a dir»; «Sense sintaxi no hi ha emoció duradora. La immortalitat és una funció dels gramàtics».
La Lisboa d’ara, tan lluny de les colpidores frases pessoanes, ofereix encara, a pesar de tot, un cert aire melancòlic, una certa prevenció davant les ganes que puguen haver de llançar-se a la vida com qui es llança a la mar des d’una vora. El portugués és un tipus a qui li podries etzibar una frase tòpica com la següent: «Cal viure cada dia com si fora l’últim». En sentir-la, però, es passaria la mà per la barbeta, miraria de gairó i retrucaria: «Potser, però sense perdre la perspectiva que potser no ho siga…»
Aquesta reticència, aquest arrière-pensée és una cosa que m’entusiasma (valga la paradoxa). Portugal és el país més occidental d’Europa, abocat tot ell a l’oceà Atlàntic, entotsolat i al seu aire. Crec que s’ha anat convertint en un secret a veus, i per això ara Lisboa és un destí viatger de moda. Si sobreviu al turisme, Portugal i la seua capital encara ens oferiran grans satisfaccions. Però Pessoa ja no hi és. Ha quedat reclòs als seus llibres, supose que inevitablement.
