Les primàries secundàries

L’altre dia em va pegar per pensar en les primàries. No sé ben bé per què. Probablement, per algun article lúcid i provocador que vaig llegir. O potser per algun esdeveniment que va tindre lloc aquest cap de setmana a València o a la seua rodalia.

D’entrada, evidentment, les primàries, en especial si són obertes, són una molt bona idea, sobretot en un sistema electoral de llistes tancades com el nostre. És la manera de fer partícip la societat sencera de la confecció de la candidatura d’un partit concret. Dona una imatge d’obertura i implica l’electorat en el procés des del principi. Entre els seus avantatges es compta que, almenys en teoria, permetria anar més enllà de la política de corredors i triar a les persones que realment tenen més capacitat d’arrossegar votants, fins i tot tebis o no habituals. En certa mesura és ja una part de la campanya electoral en tant que és una peça important de la creació d’una imatge de partit i de la projecció dels candidats i candidates.

També té problemes, és clar, especialment si tota la llista ix de les primàries. Per exemple, pots arribar a governar (tant de bo) i trobar-te amb un equip totalment desestructurat i amb la memòria de la recent contesa d’uns contra els altres ben recent. O, pot ser també que algú tinga una gran capacitat de mobilitzar gent de determinats sectors o associacions i això no veure’s acompanyat de la seua capacitat o del seu compromís amb el partit pel qual ha estat triat. O pot ser que comencen a funcionar llistes tancades de fet que faciliten aliances -potser contra natura- entre candidats i candidates i consoliden relacions clientelars internes. Això també és de veres i no es pot negar. Les primàries les carrega el dimoni. I, clar, es pot pensar: ¿per què fer primàries obertes i no triar els candidats i candidates en assemblees de militants?

Arribat a aquest moment tens un problema, especialment si has fet de les primàries, i de les primàries obertes, un senyal d’identitat. Quina és la solució aleshores? Fer unes primàries però ben controlades: poder presentar a l’opinió pública que fas unes primàries, però tenint ben controlat el tema mitjançant quotes internes, algoritmes diversos i un espai últim per a la discrecionalitat. Un poc com al Benidorm Fest però una mica menys bèstia i sense cobrar a la gent que vota.

Jo no dic que estiga malament. De fet, fins a cert punt em sembla raonable. Però crec que té un risc, i de certa gravetat: que la gent pense que tu mateix dones per acabat el moment expansiu i, arribat el moment del retall, vols minimitzar els riscos i que la major quantitat de gent que ja té carguito el continue tenint, que per fora la vida està molt complicada. Saps que els mitjans no ajuden precisament, però determinats gestos poden contribuir també a donar eixa imatge. Especialment si en moments anteriors et va faltar una mica de força, una mica de fermesa, una certa capacitat d’arriscar el carguito davant determinades deslleialtats dels socis de govern, de determinades utilitzacions estratègiques del lawfare atiat per altres.

Eixes coses transmeten feblesa. Perquè si de ser un partit arrelat als moviments socials et converteixes en un partit de quadres és molt difícil fer marxa arrere, i a més pot donar molta por haver de fer marxa arrere. Però, com de vegades passa, pots acabar conjurant allò que tems. Perquè potser la gent et va votar precisament per ser un partit arrelat a la societat i al món associatiu, amb lògiques no exactament assimilables al possibilisme extrem de qui és capaç de passar pel que siga amb tal de mantindre quota de poder. Potser la gent et votà amb valentia, per somniar, com deien aquells cartells, que «oltra València» era possible. I potser eixa és la teua gent. I potser projectar eixa imatge en certa mesura conservadora, voteu-nos perquè les coses siguen com són ara perquè només podem anar a pitjor, no siga la millor manera de mobilitzar el teu electorat. Potser fora millor dir «voteu-nos perquè si torna a haver-hi un Botànic el PSOE siga minoritari, per a poder fer d’una bona vegada polítiques amb valentia, sense complexos ni pors, per la justícia social, per la república federal, pel finançament just i per l’autogovern real dels valencians i valencianes», posem per cas.

Al remat, el que vull dir és que les primàries poden acabar esdevenint un fetitxe, un significant buit, i aleshores poden ser fins i tot contraproduents, si es nota massa que les fas per fer, per dir que les has fet. O es fan del tot, o no es fan, que per a alguna cosa ha de valdre l’assemblea del partit, especialment si és un partit de veres, amb molt més militants que quadres.

El que és vertaderament important són les altres coses, no tant a quines persones concretes votes, sino per a què. Quan no tot està per fer, però sí molt encara, és necessari poder pensar que tot és possible, que votar és un pas en el sentit de fer-ho possible. Perquè el dia que pensem que el que queda per fer és definitivament impossible, que al remat estem escollint els noms d’uns administradors que es mouran fatalment dins d’uns límits estrets, ens costarà una mica anar a agafar la papereta. I aleshores sí que s’acabaran els carguitos i també tota la resta. I serem tots i totes els que eixirem perdent.

Amb valentia. A la valenciana. Sí, jo crec que era això. No ens n’oblidem. De cap de les dues coses.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.