Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
Els dies lliures de l’estiu sempre s’aprofiten per a llegir eixos llibres pendents i veure alguna sèrie recomanada o que et desperta l’interés, bé per l’argument o per l’elenc. En el cas de la sèrie argentina El Reino em van semblar atractives les dues coses; un argument interessant, com a mínim, i un repartiment actoral molt solvent, encapçalat per Diego Peretti, Mercedes Morán i Chino Darín.
Per altra banda, el títol em feia recordar una pel·lícula espanyola del mateix nom protagonitzada per Antonio de la Torre i dirigida per Rodrigo Sorogoyen, que també ens submergia en el que pot arribar a ser el terror de la corrupció política. Per a mi, sense dubte, va ser la millor pel·lícula del 2019; una trama, per cert, que sense explicitar-ho, es desenvolupa clarament a València.
La sèrie em va agradar prou. És de les que t’enganxen, on els actors i les actrius estan al nivell esperat, o inclús més, i amb un guió solvent. El Reino és una ficció amb deixos clarament fantàstics, però té aspectes on la semblança amb la realitat no és coincidència, sobretot si coneixes la realitat política d’Argentina i, una mica també, la de Brasil.
No havia llegit cap crítica ni comentari abans de veure-la, però després de visionar els seus huit capítols vaig tindre clar que hauria suposat un terratrèmol d’opinions confrontades a Argentina. Malauradament no m’havia enganyat.
L’Alianza Cristiana de Iglesias Evangélicas de la República Argentina va emetre un dur comunicat afirmant que la sèrie està feta en «base a l’odi», amb atacs directes a la seua guionista, Claudia Piñeiro, en referència a la seua militància feminista i com a activista a favor de la legalització de l’avortament. Al mateix comunicat, els evangelistes afegien que no volien fer cap censura de la sèrie. Les reaccions no es feren esperar; suports a la guionista per una banda, titllant de censura el que és una censura, i la dreta més els evangelistes per l’altra intentant denigrar la sèrie i la seua guionista. Les xarxes són el reflex d’aquesta escletxa.
I això em fa pensar que si la sèrie fora espanyola i l’església, en lloc de ser l’Evangelista, fora la Catòlica, la polèmica que s’hauria organitzat ací no haguera estat menor. Em fa recordar la «censura» que s’ha fet d’una cantant a Toledo o les condemnes a una dona per fer una processó del «santo chumino rebelde», i arribe a la conclusió que per molt menys ja tindríem eixes reaccions al nostre territori.
La crispació i el soroll organitzats per la part més reaccionària de la societat argentina no dista massa de la situació que vivim a l’Estat espanyol, on tenim una dreta i una extrema dreta que arrosseguen uns privilegis que consolidaren amb la dictadura franquista i que, en certa manera, mantenen clarament en l’actualitat; uns privilegis que no estan disposats a perdre de cap de les maneres.
També l’Església ha mantingut moltes de les prerrogatives que va aconseguir en eixa nefasta etapa i que s’han consolidat en democràcia: l’exempció de l’Impost de Bens Immobles, entre altres, els béns immatriculats gràcies als privilegis obtinguts durant l’època Aznar, el pagament de les escoles catòliques per part de les arques públiques i les subvencions directes en són només uns pocs exemples. Quan qualsevol d’aquests poders veu una mínima amenaça a les seues prebendes la maquinària d’agitació i propaganda es posa en marxa i el discurs de l’odi impregna tota la realitat.
Alguns diàlegs de la sèrie El Reino ens demostren que la realitat argentina respecte dels discursos d’odi no és molt diferent de la nostra.
Sempre m’ha semblat que Argentina ha viscut realitats històriques molts semblants a les nostres. En certa forma sempre hi ha hagut lligams. Sense anar massa lluny en la història, com l’Espanya franquista, Argentina va ser una destinació còmoda per als nazis que fugiren després de perpetrar greus delictes de lesa humanitat.
Pocs anys abans, el govern argentí no havia empatitzat massa amb els republicans i republicanes que hagueren d’exiliar-se per a poder salvar la vida de l’extermini que va patir el poble espanyol. En contrast, la societat argentina sí que simpatitzava amb la República espanyola, malgrat que el seu govern va fer cas omís de les seues peticions. Així i tot, Argentina va ser la destinació final de milers d’exiliats i exiliades republicanes, en la seua majoria intel·lectuals.
El poble argentí, com l’espanyol, també va ser víctima d’un colp d’estat; en realitat va patir-ne sis que assoliren el seu objectiu. Però, vull centrar-me en el darrer: el de 1976. La repressió de la dictadura de Videla ens recorda molt la franquista: assassinats, tortures, desaparicions, nadons i menors furtats i l’exili, ara en el camí contrari al del 39.
Però, en una part important sí que es diferencia la dictadura argentina de la franquista; els delictes de lesa humanitat perpetrats a Argentina no quedaren impunes com van quedar ací. Allà, els responsables dels crims, si no tots una gran part, van ser condemnats i Videla, malgrat un indult i el benefici d’un arrest domiciliari, va morir a la presó. Tot el contrari que Franco, que va morir al llit.
A Argentina continuen treballant per la justícia i la reparació d’una manera contundent, amb sentències que van depurant responsabilitats, dictades al llarg dels anys, des de 1985 fins a l’actualitat. No exemptes de dificultats, cal recordar les conegudes com a lleis d’impunitat. Ací també en tinguérem. Però, allà les derogaren, perquè el contrari hauria significat donar l’esquena a la justícia.
La sostracció de menors és reconeguda per l’Estat argentí i des de fa molts anys es treballa per la restitució de la identitat, més de 130 ja ho han aconseguit. A Espanya s’ha negat i ocultat aquesta realitat durant dècades i s’ha donat l’esquena a les famílies.
Argentina ha fet un camí exemplar en favor de la justícia i la democràcia. Tal vegada, els colpistes argentins no tingueren tant de temps com els franquistes per a construir un país a la mesura del règim. No pogueren inocular en la societat les seues doctrines mitjançant el terror i el silenci durant dècades, ni tampoc nomenar-ne un successor.
Tal vegada, la justícia que no hem tingut del nostre poder judicial, que mereix capítol propi, puga vindre d’Argentina. Perquè, precisament, l’única causa oberta pels crims de la nostra dictadura és l’anomenada Querella Argentina que instrueix la jutgessa Servini. Una altra vegada, els lligams.
