Alcarràs, País Valencià, la darrera collita

Vaig veure Alcarràs de Carla Simón pocs dies després de l’estrena. Va ser en un cinema mig buit del cor de la ciutat a tocar de les botigues de les grans marques internacionals de luxe i dels majestuosos hotels on s’allotgen els turistes multimilionaris asiàtics i russos. Aquesta és una de les moltes Barcelones que he ignorat, que m’he mirat sempre de reüll, com si fora una posada en escena d’espectres. La meua Barcelona és la de Sant Pere, l’Eixample més popular, el Raval, el Carmel i Horta. La de la gent real. 

Animal de ciutat solitari com m’he convertit després de tants anys vivint ací pensava que la història dels Solé no em tocaria com ha passat amb tantes persones de la Catalunya dels sembrats i de les hortes, dels pobles que s’escampen per terres ermes i valls inaccessibles. D’una Catalunya de vegades tan llunyana com irreal si de cas se l’observa des d’una Barcelona cada vegada més allunyada del seu propi país, esdevinguda en un aparador en constant mutació en què s’emmirallen cada dia desenes de milers d’ociosos visitants. Visitants que es passegen mig nus pels nostres carrers com si estigueren en una illa dels tròpics o que arrufen el nas quan se’ls parla en català o que han fet milers de quilòmetres per a cruspir-se unes tapes horribles i treure’s uns pocs selfies amb la Sagrada Família de fons.

Però la història dels Solé, la de la seua darrera, digníssima i desesperada batalla per culminar la seua darrera collita de bresquilles quan estan a punt de ser expulsats per interessos econòmics com a llogaters d’una terra que han conreat durant quasi un segle, em va colpir profundament. 

Alcarràs, els Solé o un món en descomposició. Alcarràs o el meu propi món. Aquell món que vaig ser i que bàsicament el constituïa una munió de petits propietaris que, alhora, ben sovint eren també jornalers i cooperativistes. D’un món pròsper que obtenia la seua riquesa en els mercats europeus a força d’enviar vagons de trens, vaixells, camions tots curulls de taronges. D’un món que a la tardor despertava a una abundància capaç de convertir els fills dels llauradors en metges, advocats, mestres d’escola, infermers, assalariats... D’un món, també, per desgràcia, profundament conservador, incapaç de predir la seua pròpia desaparició enmig del tsunami de la globalització. Ni les ingènues i rabioses proclames dels Maulets dels noranta cridant al foc als productes del Marroc, ni les advertències dels més joves de mamprendre una urgent transformació cultural i tecnològica en el camp els va esperonar a abandonar les confortables posicions del paradís que habitaven i que percebien com a inviolable, etern.   

Quim, el cap de família dels Solé de la pel·lícula, podria haver estat el meu propi pare i Roger, el seu fill, jo mateix, entossudit a convèncer-lo de la inutilitat de la seua lluita i, tanmateix, del tot fidel en aquella batalla de la darrera collita. Però podrien haver estat també l’avi Ramon, Vicent el Vidu, Paco Sista, els germans Briz i els germans Coto, el meu estimat Josep Joan Blasco... tota la meua gent, les desenes de companys jornalers, familiars, amics amb els quals m’he batut en el camp per guanyar-me el pa. 

El món dels Solé narrat per la cineasta Simón és un món que boqueja. La terra ja fa molt de temps que no és rendible. Al Segrià les plaques solars ocupen centenars d’hectàrees i esborren del paisatge els conreus de fruitals o els camps de dacsa. El mateix passa a l’Aragó. No és la primera vegada que aquesta història de pèrdua s’havia explicat, m’advertia no fa massa la meua amiga Neus Castellano en recordar-me la novel·la de Mercè Ibarz, La terra retirada (Quaderns Crema, 1994). Jo mateix vaig escriure sobre aquest món en desaparició Terra (Bromera, 2001). Però sí que és la primera vegada que gràcies al cinema milers de persones al món en sabran de la mateixa i potser commoguts i tot continuaran com si no res abastint-se a les grans superfícies comercials sense preguntar-se res, mirant-se el camp com qui es mira una postal.

De la terra ja no es pot viure i els llauradors més vells, tossuts i incrèduls, rabiosos, s’embadaleixen amb les promeses dels reaccionaris que els han assenyalat els culpables i venut el retorn a un passat esplendorós, però sense desvelar-los que, en realitat, potser projecten l’acumulació de grans extensions de terra, el disseny d’una producció agrícola des dels càlculs del capitalisme més salvatge. En definitiva, la desaparició de tota una classe de petits propietaris que s’enyoren dels temps passats.

Passejar per un qualsevol terme dels pobles de la Ribera produeix un sentiment encontrat. Un resta absort amb la bellesa dels camins voretats d’altíssimes palmeres, de les hortes fendides per les séquies, dels masos superbs i, alhora, desolat per la misèria dels camps perduts, devorats per la planta cruel o miraguano que ens ha dut el canvi climàtic, per la visió tristíssima de les collites de caquis o de taronges penjant d’arbres mig sepultats per la malesa.    

El desastre ve de lluny però és ara més que mai que es pot constatar. Les xifres parlen d’un País Valencià on el camp encara juga un paper important en els indicadors econòmics. Costa de creure. 

A la magnífica història de Carla Simón només l’acompanya una sola música a part de la de la pluja, de la de l’enrenou dels caixons plens de fruita, els crits de l’alegria i l’esforç dels treballadors de la terra, el rugit dels motors de les màquines. És una cançó dolçament cantada per una xiqueta que diu així: Si el sol fos jornaler, no matinaria tant, si el marqués hagués de batre, ja ens hauríem mort de fam. Jo no canto per la veu, ni a l’alba ni al nou dia, canto per un amic meu que per mi ha perdut la vida, que per mi ha perdut la vida... 

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.