Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací.
M’ha caigut a les mans Ciutat de campanars, de Toni Sabater. Fa cinc anys que es va publicar, editat per Drassana, i l’he llegit ara, amb retard. El llibre està organitzat en dotze capítols, cada un amb un recorregut per un barri de València al voltant d’algun dels campanars que, diu l’autor, «han marcat l’espai i la vida de la gent (…) determinant l’àmbit d’una ombra inesborrable i definint per la proximitat els carrers i les places que els envoltaven: els diferents barris de la ciutat». Les raons de la tria, ens adverteix Sabater, «són fruit de pures i simples preferències de passejant, d’avatars de la pròpia biografia o de l’atzar —sempre extravagant i sense especial motiu d’orgull— que determina el naixement en una determinada família i el seu entorn natural». És, doncs, una tria «personal», com tot el llibre, on la memòria íntima i familiar de l’autor n’és un segon fil conductor. I encara n’hi podem trobar un altre —ja des de l’epígraf que encapçala el llibre— en els versos d’Estellés, de qui pren aquesta passió enumerativa per alçar acta de tan gran profusió de topònims. Com en Noruega, de Rafa Lahuerta, amb una mena d’amplificació narrativa d’un famós —i insòlit— poema d’Estellés.
Ramon Ramon, en una ressenya sobre Insistències en la llum, un altre títol del mateix Sabater, diu que Ciutat de campanars és «una mena de guia de la València més cèntrica (…) un llibre preciós, per a portar-lo a la mà quan passegem per la ciutat». Al marge de les qualitats literàries del llibre, que jo no sabria mostrar com cal, qualificar-lo de «guia» és ja un estímul per llegir-lo, perquè ens calen llibres com aquest. Per al ciutadà que viu sobre el terreny explorat, és una manera de superar la indiferència que li provoquen els espais per on circula cada dia. Així, a més a més, tindrà l’hàbit de l’observació quan viatge. El lector foraster obrirà la seua curiositat cap a les nostres coses, sempre que les connectem amb els seus interessos generals. D’altra banda, des del punt de mira de l’escriptor, una guia deu ser un excel·lent exercici, particularment per a un novel·lista. Rafa Lahuerta, entrevistat per Vicent Garcia Devís en La Veu dels Llibres, diu que potser farà —«esperem d’ací a huit o nou anys»— un llibre sobre els carrers de València. Diu que cada dia en visita un i que ja n’ha fet tres-centes visites, d’entre els tres mil carrers de la ciutat. Si hem d’esperar, esperarem.
La guia o el llibre de viatges és un gènere difícil, perquè ha d’interessar no sols el viatger sinó també el lector sedentari. Avui és supèrflua, si només es tracta d’obtenir informació. La que disposem via internet no ens l’acabarem. Una guia ha de ser alguna cosa més, ha d’enganxar-nos en una explicació comprensible i coherent, i no simplement enumerativa, del que veiem o anem a veure. Una bona guia és precisament el llibre que no cal «portar-lo a la mà quan passegem per la ciutat». L’hem de llegir abans de fer el viatge o la passejada, perquè la guia, durant el viatge, més aviat ens fa nosa. És més pràctic el mòbil a la butxaca, amb el Google Maps, el Google Search i els mil i un enllaços. Abans, quan els viatges en diligència o tren duraven dies, llegir el Baedecker era una ocupació per omplir aquelles hores. Ara no hi ha temps per a això, tot i que sovint passem moltes hores a les estacions o aeroports. Són hores d’interinitat, que jo no sé convertir en temps per a llegir. També hi ha la temptació, després de llegir un bon llibre de viatges, còmodament asseguts a la butaca de casa, de no anar-hi. Ara bé, tractant-se de la mateixa ciutat, seria un pecat imperdonable no fer-hi un tomb per contrastar la lectura amb les nostres pròpies observacions.
El llibre de Toni Sabater fa un paper que no trobarem en internet, perquè ens dona una visió unitària i intel·ligible de la ciutat. Serà una visió necessàriament parcial, però no serà indigesta o esgotadora. És això mateix el que demanem a les fotografies que solen acompanyar una guia. Avui, quan tenim el do de la ubiqüitat gràcies a Google Street View, no ens cal una guia il·lustrada. Més aviat busquem una selecció d’imatges en correspondència amb la intenció del text. Les incloses en Ciutat de campanars són obra de Germán Caballero i fan aquesta funció. Són unes poques fotografies —moltes dispersarien l’atenció— que retraten amb claredat cada un dels dotze campanars. Mirant i remirant aquestes fotografies, em faig una pregunta antiquada: quin campanar és el més bell? No pregunte quin m’agrada més, sinó quin és el millor. Em limitaré a considerar els dotze proposats per Sabater —no els tres-cents de València, és clar.
D’entrada, Sabater deixa fora dels seus recorreguts el Micalet de la Seu. Considera, i jo hi estic d’acord, que és un cas a part, sense terme de comparació amb els altres. Li reserva una coda del llibre, on evoca la seua primera pujada, que qualifica d’«iniciàtica». Jo també la vaig fer en el seu dia, ignorant aquest caràcter ritual. El Micalet resta, doncs, fora de concurs, per fer servir un vocabulari faller. També deixaré de banda el de santa Caterina, perquè, en paraules de Sabater, «manté amb el Micalet de la seu una certa disputa, tant per la proximitat com pel valor emblemàtic de la silueta». També hi estic d’acord. Fa poc escrivia sobre aquesta disputa de principis, en aquestes mateixes pàgines de La Veu, i citava una frase de Juan Gil-Albert: «El Miguelete está en Valencia, Santa Catalina es Valencia.» Sabater reprodueix parcialment la idea: «La torre de Santa Caterina, gràcil i de bellesa incontestable, és d’alguna manera València i així és reconeguda». Sembla vacil·lar —«d’alguna manera», «així és reconeguda»— i esquiva donar-nos la seua opinió. La meua, ja la sabeu: soc del partit del Micalet. Farem millor d’excloure, per tendenciosa, aquesta parella singular.
De la resposta sobre quin és el més bell, descartaré el campanar de sant Valer. És l’únic de la llista, juntament amb el de santa Caterina i el Micalet, de planta poligonal. Cal pensar que, quan es fa aquesta tria, hi ha la pretensió de fer alguna cosa més sofisticada que no un simple campanar de planta quadrada o rectangular. Toni Sabater explica molt bé el caràcter del barri de Russafa, orgullosament diferenciat dels d’intramurs. És normal que, en fer el campanar, volguessen distingir l’anomenada catedral de Russafa. I el feren de planta octogonal, com el Micalet, per plantar-li cara. Un error. Cal saber triar els rivals. El de sant Valer és un campanar notable, sens dubte. Però té un remat excessiu, tenint en compte la seua esveltesa. Té el defecte invers al del Micalet: si aquest no té un remat com cal, al de Russafa li’n sobra.
També extramurs hi ha, amb idèntiques pretensions de rivalitzar amb intramurs, el campanar de santa Maria del Mar. Aquest no vol competir amb el Micalet —molt sensatament— sinó amb el de sant Joan del Mercat, i en fa una versió amb més relleu i clarobscur. Llàstima la reparació que li feren —un autèntic nyap— després de les destrosses que patí durant la guerra.
En dos dels campanars hi plana l’ombra de l’omnipresent Javier Goerlich. El campanar de sant Agustí combina la planta quadrada amb l’octogonal, en una mena de síntesi eclèctica. Desconec si va prendre algun model amb tradició. L’altre és el campanar de santa Mònica. Ací segueix fidelment el model de sant Joan del Mercat, en la versió més elaborada de sant Esteve. Però alguna cosa falla en les proporcions globals. Del campanar de l’església del Pilar, val més no dir res. Com els dos anteriors, data del segle passat. Segueix el model esmentat, però se n’allunya molt més, amb una planta rectangular, de manera que en dues de les cares hi ha dos buits per a campanes, en comptes d’un. Tampoc no podem preferir el de l’església de sant Sebastià. A quin sant aquelles quatre columnes pràcticament exemptes en les cantonades del cos superior?
El campanar del Patriarca desdiu una mica d’un conjunt de gran categoria. El llenguatge clàssic que Vignola havia posat a disposició dels arquitectes —un autèntic estil internacional—, no s’aplica ací amb totes les conseqüències. El cos superior està clarament definit, però la combinació de pilastres i arc central no el regula completament, sinó que serveix únicament per a emmarcar el buit de les campanes. A més a més, les pilastres no sostenen l’entaulament, clarament configurat a sobre, de manera completament inconseqüent. No trobarem aquest error de sintaxi en la galeria superior de la façana de l’edifici. I és que és més fàcil copiar la solució de Vignola per a un mur que adaptar-la en una cantonada. El campanar del Patriarca té el valor de prototipus, i la solució definitiva vindria després, com ara mateix veurem.
La llista, ja ho veieu, s’acurta. A partir d’ací, la tria es fa més difícil. D’entrada, crida l’atenció el campanar de sant Joan del Mercat. Per ací comença Sabater amb encert el seu promenade. Respon a un tipus reproduït amb profusió al País Valencià. De planta quadrada, en tres cossos, amb un remat en forma de cupuleta o templet de simetria radial. El cos superior es troba articulat per entaulament i quatre pilastres sobre pedestal en cada cara, generalment d’ordre dòric, que emmarquen un buit central amb un arc que allotja la campana. Ací els arquitectes ja han comprès com aplicar la regola de Vignola —pensada per a un mur— en la intersecció de dos murs perpendiculars. Han comprès que la pilastra no és un element pla, dibuixat sobre el paper, sinó el relleu d’un element virtualment volumètric: la columna. Per tant, la pilastra ha de situar-se en la cantonada i mostrar dues de les quatre «cares». Avui ens sembla una solució òbvia, però no ho és tant, com demostren les dificultats en el disseny del campanar del Patriarca.
El campanar de l’església de la Santa Creu, al costat del convent del Carme, en comptes de seguir el model genèric, replica directament un dels seus exemples: el de sant Joan del Mercat, del qual és una còpia fidel. Això diu molt a favor dels seus arquitectes, perquè van anar sobre segur. És fàcil de confondre els dos campanars. Només el remat destaca amb algunes diferències que permeten distingir-lo. Sobretot, el fet que el seu cos inferior està exempt i llueix millor les seues proporcions generals. Potser per això m’incline a pensar que, com passa sovint, la còpia és millor que el model.
El campanar de sant Martí segueix el mateix model, tot i que li falta el remat cupulat que tenia, desmuntat al segle XIX. A diferència del de Santa Maria del Mar, amb aquella reparació matussera, ací no trobem a faltar tant el remat. Almenys jo no el trobaria a faltar, si no hagués llegit en algun lloc que en tenia un.
També el campanar de sant Esteve segueix el mateix prototip. Més esvelt, incorpora una solució de gran difusió per a resoldre la transició entre el prisma de la torre i el remat: es tracta d’una mena de petits contraforts amb arcbotants, orientats segons les diagonals de la planta quadrada. És un recurs extrapolable a les torres de planta poligonal, orientant els contraforts segons les diagonals de l’hexàgon (santa Caterina) o de l’octògon (sant Valer). En aquest últim cas, això estreny excessivament els contraforts i provoca l’efecte, que ja hem notat, d’un remat excessiu. Sempre el problema del remat de la torre prismàtica! Una forma d’eliminar aquest problema és no plantejar-lo. Segurament per això no trobe a faltar el remat de sant Martí. Així i tot, cal reconèixer que la solució de sant Esteve és molt adequada i tingué una gran acceptació. Aquest model s’ha replicat infinitat de vegades. Molts pobles valencians tenen un campanar segons aquest esquema. Formava part del programa arquitectònic de la Contrareforma: en cada poble, un temple esplèndid, però senzill i barat. Si aneu a Roma, no deixeu de visitar il Gesù. Hi trobareu el model de l’església del vostre poble i us hi sentireu com a casa.
Tenim, doncs, una selecció de quatre: sant Joan del Mercat, la Santa Creu, sant Martí i sant Esteve. Com preferir un sobre altre, direu, si són iguals? Aquesta és la gràcia. En veritat, només podem apreciar cada torre quan la comparem amb les que són iguals. Perquè no són iguals, és clar. Posem-les una al costat de l’altra, segons les hem enumerat, de dalt a baix i d’esquerra a dreta:
Dels quatre, podem agrupar per un costat els tres primers, en contrast amb el quart. Aquest, el de sant Esteve, posterior en cent anys, transforma el disseny d’aquells i el fa més lleuger i esvelt. Com a contrapartida, té menys solidesa, és menys rotund i compacte. Les pilastres se separen entre elles, els seus pedestals s’independitzen, l’arc central es desentén de l’entaulament superior. Els diversos elements de l’esquema clàssic es desarticulen, una mica si més no. Influeix també el fet d’haver construït el cos superior amb fàbrica ceràmica cara vista, i no amb carreus de pedra. A més, es transforma la imposta que separa el cos superior de la torre dels inferiors amb un segon entaulament, prenent-se una certa llibertat respecte al model. Jo no tinc res a objectar-hi, però els ulls se me’n van cap als altres tres campanars.
Ja he explicat per què preferesc el campanar de la plaça del Carme al de sant Joan del Mercat: el seu volum exempt millora la percepció de les seues proporcions generals. Des de fa temps es troba ocult per xarxes de protecció, a causa del mal estat de conservació, i no podem contemplar-lo in situ. Dels dos finalistes —sant Joan i sant Martí—, què en direm? És hora de decidir-se, i no serà fàcil. Sant Martí fa ús del capitell corinti, en principi un ordre més refinat que el dòric, però menys geomètric. A pesar d’això, el conjunt de la torre fa un efecte més massiu, més convincent. Segurament, en sant Joan les cornises, les impostes i motllures, i les mateixes pilastres, tenen més relleu i creen unes ombres més marcades. No n’estic segur. O potser és la falta de remat. El que és real, en el cas de sant Martí, és aquesta impressió de resolució i fermesa, d’argument irrefutable. Podem qualificar-lo de barroc, en atenció a la data de construcció, però en un sentit molt diferent del barroc de santa Caterina, només seixanta anys posterior. Per entendre’ns, el campanar de sant Martí té un parentiu més pròxim al del Micalet que al de santa Caterina. En la cruïlla entre els carrers de la Pau i de sant Vicent podem contemplar-los tots tres sense moure’ns, si no fos pels arbres, que ara oculten el de sant Martí.
