Si reconeguérem prompte que els béns positius són una quimera, mentre que els dolors són molt reals, únicament estaríem atents a evitar aquests darrers.
L’art de viure, Arthur Schopenhauer
L’edat de Crist
III
Jo tenia un amic de Vila d’Agri, Calàbria, Itàlia, que nomia Bruno Ponzio, a qui vaig conèixer a Florència durant el primer semestre de 1985, en el context d’un curs a l’Escola de Ciència Cinematogràfica, a tocar del Duomo, ciutat a la qual vaig arribar en dues fases, primer a Tavernelle Val di Pesa, pensió Pedale e Forchetta, i després a un apartament devora l’Arno, que compartia amb Helije Vuco, d’Split, actual Croàcia, i Fuad Abu Bakar, de Kuala Lumpur, Malàisia, i en un tercer moment, quan m’instal·lí amb Bruno en una residència de luxe a la part alta, paret amb paret amb la Universitat, de la qual usàvem tota la planta baixa, jardí inclòs, que pertanyia a la filla de la família, uns industrials riquíssims, que es treia uns doblers llogant-lo el temps que s’estava a París d’estudi, i a qui solament vàrem veure en una ocasió, suficient per barrar-nos el descans d’aquella nit, per bé que Bruno era molt menys axiomàtic que no jo en qüestions de plaer, se centrava molt més, seguint el filòsof, en evitar el dolor, bevia cada dia una ampolla de llet fresca al matí, i evitava com si d’una toxina mortal es tractés, tant com jo el deixava, l’alcohol, en aquelles hores incertes i de butxaca curta, bàsicament cervesa, la Peroni de mig litre, això sí, no podia quedar-me amb set, i també esquivava com si la pesta hi anés inscrita qualsevol mena de discussió que impliqués acalorament en excés, s’assemblava a l’asceta més convençut que jo mai haja pogut conèixer, una combinació ideal per a mi, extremadament encarat a l’exposició perpètua, al barroquisme més impúdic, a les despeses necessàries que em conduïren al plaer més immediat, i en canvi ell, si teníem amb què passar l’hora del sopar, bé, si la darrera vegada que havíem tastat menja de mensa era la del dinar, també, si plovia com si fes sol, Bruno sempre acarava la realitat, l’únic positiu que ens podia afectar, com venia, al marge de projeccions de futur i esperances d’alegries, malgrat que era, i això contradiu a tots els qui pensen que el filòsof era pessimista, una persona ben feliç dins dels paràmetres estrictes de l’ascetisme en què s’estava, de poques paraules, amic dels amics, enamoradís de mena (crec que a mi m’havia idealitzat), amant de la música i de la bellesa en general que compartia amb qui volia escoltar-se’l, sense fer-ne bandera de res, antidogmàtic, curiós, no en deixava passar cap ni una si veia en la causa motiu d’anàlisi, reflexiu, feia tots els tombs que calia per afegir-se a una explicació raonable i lògica que el satisfés, ni que fos provisionalment, perquè aqueixa era una altra de les seues condicions d’estar en el món, l’ésser de pas, sense gaires objectius –en coherència amb el filòsof- ambiciosos, la seva màxima era evitar a qualsevol preu el dolor, el prudent no aspira al plaer, sinó a l’absència del dolor, que recomanava l’estagirita, li tenia, es veia a ulls clucs, vertader pànic, i procurava que la meua inconsciència no passés d’uns límits que m’abocaren allà d’on ell fugia com un esperitat, era un bon amic, dels millors que recorde, sense cap mena de dubte, i tenia una il·lusió, visitar Berlín, abans l’esfondrament no fos total, i viatjar a Londres i incorporar-se en el món de l’hostaleria per aprendre bé la llengua de Shakespeare, i allí fou on me’l retrobí tres anys després (1988), uns nadals de fred intens, sopàvem la meua parella i jo en un restaurant de Camden Town quan vaig tenir la imperiosa urgència d’atansar-me al bany i, quasi com si d’un somni es tractés, vaig coincidir amb un amic de Bruno a qui vaig conèixer al seu poble, en una visita llampec de cinc dies per les Pasqües d’aquell any florentí, que feia d’estudiant, com ja aleshores em va manifestar que volia fer, de medicina a Londres, i la sorpresa es feu encara més majúscula quan em digué que Bruno arribava al dia següent, increïble, me’l tornaria a trobar després de l’experiència de Florència i de l’estiu d’aquell any, festes del poble en realitat –sublim aquell ball a la plaça de bous, Mama, qué será lo que tiene el negro-, a Tavernes de la Valldigna, primer, i després en una estada de tenda de campanya que férem per Alcossebre, aquell vespre de desembre a l’hotel de Bayswater fou la darrera vegada que el vaig veure, tot i que no va ser l’última connexió amb l’amic, exageradament melancòlic i quasi diria que en excés romàntic i fins i tot abocat als records, molt més abismat que jo, que ja és dir, ens va suggerir a Helije i a mi de fer una trobada amical un any d’aquells per cercar d’elaborar un projecte en l’estat de guió, si més no, cinematogràfic, cosa que no va acabar d’anar més enllà –guerra dels Balcans iniciada-, i, insistent com era, passats uns anys, encara a mi me’n va fer una de proposta que sempre m’he penedit de no haver realitzat, quan aquests somnis són encara versemblants, un viatge per tota la mediterrània, una gira per tots els països de la conca nostrada que ens ajudés a retrobar-nos en els orígens de tantes coses com quedaven pendents, per gaudir, per conèixer, per explicar, per, finalment, tocar amb les mans, l’única possibilitat que li queda a l’asceta per saber del món, d’aqueix món que de tan pròxim no li pot fer cap mal, produir-li cap dolor, acotar-lo a cap desencís, i així era Bruno, una ànima com poques n’he conegudes en la encara curta existència meua que des de la Vila d’Agres, en memòria d’aquella Vila d’Agri, m’ha vingut al cap, i Lucia, clar, però això…
