Com gairebé cada dia, em trobe Guillem Cortés, el meu soci de lectures de vora mar. Fa un dia boníssim amb una mar de ponent tan transparent que veiem com ens passen uns peixos grandíssims entre les cames. «Deuen ser llobarros o llisses», li dic. Comentem que la llum de setembre en la mar no té res a veure amb la de juliol o la d’agost. Té un altre color. A més, tenim tota la platja per a nosaltres. Estem pràcticament sols. Em pregunta quan estarà en les llibreries Exhumació, la meua darrera novel·la. Li conteste que de seguida i aprofite per proposar-li si la vol presentar amb Joan Baldoví i amb mi. Em diu que sí i riem molt perquè comentem algun episodi real de la història local que apareix en el seu llibre Un estiu devastador i en la meua novel·la.
Canviant de tema, em conta la notícia que a Itàlia encunyaran monedes de dos euros amb la cara de Raffaella Carrà i em proposa d’escriure una columna sobre aquest fet. I com sóc una persona disciplinada, li faig cas, com esteu veient. Escarbe un poc pel Google i comprove que cada país de l’Eurozona té la possibilitat de crear dues tirades de monedes de dos euros a l’any amb l’objectiu d’enaltir un fet històric o un personatge important. I veig que l’estat espanyol ha fet servir aquest procediment en coses, com ara, el quart centenari de la primera edició del Quixot, en2005; l’aniversari del Tractat de Roma, en 2007; la Proclamació del rei Felip VI, en 2014. I coses del Patrimoni mundial: en 2011, Pati dels lleons de Granada; en 2012, Catedral de Burgos… Els darrers anys, a Itàlia, han estat prou més atrevits. Van tenir molt de trellat, en el 2021, en encunyar una moneda dedicada a les metges, infermeres i altre personal sanitari que va fer front a la pandèmia de coronavirus en els hospitals del país. I, a partir de 2023, veurem Raffaella Carrà en forma de diners. Ho va anunciar Fabio Canino, durant un festival de televisió: «És just que realitzen homenatges com aquest», va dir. I afegí que li haguera agradat que li l’hagueren fet en vida, com va fer ell dedicant-li un llibre i, després, un espectacle teatral, Fiesta. O com el govern espanyol que li va concedir una condecoració per la seua «aportació a la cultura espanyola», ja que va desenvolupar gran part de la seua carrera a l’estat espanyol. Més tard, després de la seua mort, algunes ciutats espanyoles li han dedicat carrers, places, passejos marítims… I, fins i tot, s’han creat espectacles televisius i obres musicals en honor seu. Diuen que ha marcat diferents generacions amb més de vint-i-cinc discos i que ha sigut un dels grans símbols de la «llibertat i canvi social» a Espanya i Itàlia.
No vull entrar a discutir ni a qüestionar la seua aportació «cultural» ni el fet que siga, o no, un símbol de la«llibertat». La bona qüestió és que l’encunyació de la moneda li dóna la mateixa dimensió internacional i el mateix reconeixement que les personalitats que encunya, com ara, el govern espanyol. A més, fa més immortals cançons com Caliente, caliente. Fiesta, Hay que vivir al sur, que ja em direu vosaltres mateixos el seu valor cultural.
Aquest tema em porta a preguntar-me que, si fórem un país independent, quina proposta faríem per encunyar monedes de dos euros. Si es tracta de valors culturals, de símbols de llibertat, enguany ens tocaria encunyar la moneda de Joan Fuster. No vull ni pensar la cara que haguera posat l’escriptor de Sueca, si veiera la seua cara en una moneda. Cristo!, haguera exclamat. Si buscàrem un cantant, com Raffaella Carrà, a qui posaríem? A Nino Bravo o a Raimon? Segur que lo nostre president proposaria Nino Bravo. La veritat és que seria molt divertit veure Joan Fuster anant de mà en mà i de frontera a frontera amb una imatge dissenyada pel seu amic Manolo Boix.
