Tinc l’edat suficient perquè a l’escola em parlaren de la desfeta de l’armada suposadament invencible que ja al segle XVI marcà l’inici del declivi de l’imperi espanyol i la cessió de l’hegemonia oceànica a les naus de la corona britànica. També, clar, vaig sentir parlar de l’heroisme del savi almirall Churruca a la batalla de Trafalgar, admirat pels mateixos anglesos que el combateren i el van véncer. A més, com a bon aficionat al futbol vaig sentir parlar del gol de Zarra i del seu significat polític per al nacionalisme espanyol franquista al Mundial del 50. I, fins i tot recorde els problemes diplomàtics que implicava la visita de qualsevol membre del govern britànic (o de la família reial) a Gibraltar. «Malvinas argentinas, Gibraltar español», que es deia pels volts del 1981. Anglaterra, i, per extensió, Gran Bretanya, eren la «pérfida Albión» per al nacionalisme espanyol des del segle XIX. Sí, els fatxes de la meua infantesa, els abrandats nacionalistes espanyols, eren anglòfobs. Fins i tot el llibre Cabo Trafalgar, d’Arturo Pérez Reverte, és un exemple tardà d’eixe imaginari de ressonàncies franquistes com molt agudament va observar als seus diaris Rafael Chirbes.
És normal. El nacionalisme espanyol es va anar construint enfront de diferents altres. D’una banda, clar està, l’Islam, expulsat d’Espanya en la mal anomenada Reconquesta, el mite fundacional. D’altra banda, els francesos, els dolents de la Guerra del Francés, que la historiografia espanyola anomenaria paradoxalment Guerra de la Independència, potser per amagar la vertadera Guerra de la Independència que estaven iniciant en eixe precís moment les colònies americanes. I, per descomptat, els anglesos, els britànics, els enemics del catolicisme, els botxins de l’imperi espanyol, els malvats munyidors de corsaris, els perpetradors del tractat d’Utrecht que portava la seua secular cobdícia a l’extrem d’arrabassar a Espanya una part important i estratègica del seu territori: Gibraltar, eixa humiliació persistent, eixe trauma periòdicament emergent però sempre dolorós.
Vinc a dir tot això perquè reconec que m’ha sorprés una mica la histèria desencadenada als mitjans amb ocasió del traspàs de la reina Isabel II d’Anglaterra, amb connexions en directe amb Gibraltar i tot per mostrar el dol dels veïns ara ja considerats tranquil·lament britànics. I més encara el dol oficial decretat per la Comunitat de Madrid i per Andalusia.
Realment el nacionalisme espanyol del segle XXI és sorprenent, desmemoriat de la seua pròpia tradició, extremadament líquid i no per això menys virulent. Ja s’ha vist amb ocasió de la nova política amb el Sàhara o amb la recent cimera de l’OTAN: té quelcom de servil als centres de poder, nova encarnació -com ja vaig escriure- del miles gloriosus o, amb més precisió, del capità de la Commedia dell’Arte. Però, vaja, decretar el dol per una reina estrangera d’un país que manté possessions colonials a la península Ibèrica reconec que no m’ho havia vist vindre.
És clar que el motiu de tant de dolor públic i tanta sobreactuació no és altre que tindre una bona ocasió de fer propaganda monàrquica i de visibilitzar per a consum intern els oripells i el glamour d’una monarquia prestigiosa, especialment en un moment en què la monarquia pròpia no els ho posa fàcil. Però resulta molt significatiu d’una tendència del nacionalisme espanyol actual i en general de la ultradreta.
És evident que la «pèrfida Albión» ja no és l’altre del nacionalisme espanyol, potser per consciència de la desigualtat de les forces, potser per l’èmfasi en la pertinença identitària a Europa, a Occident. Fins i tot la francofòbia característica especial dels conservadors des del segle XIX i hegemònica després de la victòria del franquisme ja no és el que era: recordem els madridistes donant suport a França a l’Eurocopa perquè juga Benzema i perquè pensaven que Mbappé anava a fitxar pel Real Madrid. Espanyols molt espanyols donant suport a França al futbol! Viure per veure.
Doncs si l’enemic no és ja Gran Bretanya ni tampoc massa França, quins són els altres enfront dels quals el nacionalisme espanyol es defineix? Doncs em fa la impressió que l’Islam sota la forma de la nova islamofòbia i aquells i aquelles que parlem altres llengües a banda del castellà, els diversos en general i els catalans i altres «separatistes» en particular. Així es troba còmode, en la xenofòbia contra el subaltern i la retòrica de l’amo. Però quin nacionalisme tan patètic, servil amb els poderosos i extremadament dur amb els febles. Quin nacionalisme tan suïcida, el qui s’obstina a veure una part del territori de l’estat com a terreny conquerit, com a possessió colonial i en tractar-la en conseqüència, i en veure una part de la seua població com un cos estrany que no pot ser integrat. El nacionalisme espanyol no té més altre respecte al qual definir-se que enemics interiors. I, aleshores, com més sobreactua la seua força, més evident es fa la seua feblesa. Perquè la seua virulència, de fet, és pura pulsió de mort.
