Si el Molt Honorable no prem el botó roig abans d’hora, queden poc més de huit mesos per a les pròximes eleccions a les Corts Valencianes i les forces polítiques al País Valencià ja estan començant a calfar els motors de les seues maquinàries electorals. Els moviments interns de cada partit delaten que s’esperen unes setmanes frenètiques, on la confecció de les llistes a les eleccions locals i nacionals (autonòmiques per a alguns) a més d’un li provocaran un intens mal de cap.
De fet, el lector pot adonar-se que aquests dies estan farcits de sopars i dinars locals, comarcals… de les respectives forces polítiques, on sembla que el bon rotllo siga la tònica dominant, però el ben cert és que la majoria d’actes no estan absents de certa tensió, perquè els militants són conscients que és el moment de prendre partit i estar o no estar en el soparet o dinaret organitzat per l’equip del possible candidat pot ser crucial per a les aspiracions polítiques personals.
Però entrant ja en matèria, és evident que hi ha dos partits que van molt per davant dels altres. Tant el PSOE, amb Ximo Puig, com el PP, amb Carlos Mazón, saben que el lideratge d’un bon candidat no es construeix en uns pocs mesos i ja fa molt de temps que tenen triats els seus caps de cartell per a presidir la Generalitat, la qual cosa els permet treballar per donar a conéixer a la ciutadania, amb la inestimable ajuda de la majoria dels mitjans de comunicació, les bondats del seu elegit i de pas, posar en boca d’ell propostes espectaculars per a un futur govern que, de segur s’oblidaran, quan arribe al poder.
Pel que fa a les altres formacions polítiques, tot és una incògnita. Compromís acaba d’enllestir el seu reglament per a primàries, que ja ha tingut la contestació interna del corrent Bloc i País, però sembla que no arribarà la sang al riu i l’esmentat reglament serà ratificat per les tres formacions en els seus respectius òrgans interns. Això provocarà que, en el millor dels casos, els candidats siguen triats abans de Nadal, a només cinc mesos de les eleccions. Els candidats elegits jugaran amb un clar desavantatge respecte als dels dos grans partits, que ja estaran molt més rodats. I si a això afegim que no compten amb la simpatia de pràcticament cap mitjà de comunicació (en huit anys que estan governant no han sigut capaços de fomentar, ni crear mitjans de comunicació nacionalistes/valencianistes al nostre territori) tenen molt difícil competir amb els dos grans. I si esperen que siga Mónica Oltra la candidata, tenen un altre problema, perquè és molt difícil que hi haja una sentència absolutòria abans de la presentació de la llista a la Junta Electoral. Per tant, sí o sí, l’únic candidat que sembla viable seria Joan Baldoví, si és triat a les primàries, clar.
De Podem o Unides Podem, o com es vulga dir a les pròximes eleccions, podem dir el mateix que hem dit de Compromís, però amb l’agreujant que no tenen la mateixa implantació territorial que Compromís i que no saben què passarà amb la nova plataforma de Yolanda Díaz i si estarà enllestida per a maig del 2023.
Pel que fa als altres partits de la dreta que actualment tenen representació a les nostres Corts, sembla irrellevant a qui trien de candidat. Ciutadans perquè, siga qui siga, està condemnat (si hagueren votat, quan van poder, a favor de la nova llei electoral valenciana, tal vegada haurien tingut alguna possibilitat ara) i Vox perquè al seu votant no li importen les cares, li importa el discurs que transmet.
Finalment, si em permet el lector, faré referència també a altres forces valencianistes que tenen certa implantació al País Valencià. Esquerra Republicana del País Valencià té una bona oportunitat per a créixer si sap explotar l’abandonament del sobiranisme de facto que ha fet Més Compromís. El seu president, Josep Barberà, al juliol va publicar un article en aquest mitjà de comunicació parlant que l’esquerra actual espanyola pot «canibalitzar» les esquerres de les nacions sense estat que hi ha a l’estat espanyol. Totalment d’acord, però, crida l’atenció que el seu partit és el primer que no té cap problema a pactar amb formacions de l’esquerra espanyola a molts municipis del País Valencià per a presentar-se a les eleccions municipals, diluint o fent desaparèixer la marca ERPV i renunciant als postulats independentistes o sobiranistes per un lloc a una llista que, de vegades, no porta a res. Ara és el moment d’arreplegar el descontentament de part del nacionalisme valencià decebut amb Compromís i assentar les sigles d’ERPV, presentant totes les candidatures que puguen a les municipals amb eixes sigles per a anar creant el seu propi espai polític. El problema és el mateix que esmentàvem abans: falta de mitjans de comunicació que vulguen donar veu al seu discurs.
Una altra formació que em resulta interessant és Demòcrates Valencians. Tot i la seua reduïda implantació, el fet d’intentar aglutinar un bon grapat de forces locals independents en una candidatura podria ser una bona jugada en algunes localitats, però, si de veritat volen créixer com a formació, haurien de fer el viatge de Comunidad Valenciana a País Valencià, apostar pel valencianisme sense tabús, perquè al contrari, reproduiran el mateix discurs del PP i no tindran res a fer.
Ja per finalitzar, l’última escissió que ha patit Arran, deixa molt tocada l’esquerra independentista al País Valencià. Sense lideratge, sense espais comunicatius propis i amb una militància, a vegades, desmobilitzada, les probabilitats d’èxit són molt escasses. S’hauria de treballar a fer més candidatures i amb una denominació comuna, pel que abans he comentat d’assentar la marca electoral, com sí que s’ha fet a Catalunya.
En definitiva, les pròximes setmanes seran crucials per vore com afronten les diferents forces polítiques les eleccions vinents, que pel que diuen les enquestes publicades fins a hui, poden ser molt renyides al nostre territori i no està clar encara que es puga reeditar un tercer Botànic, almenys tal com el coneixem ara.
