Després de pegar-li moltes voltetes al nano, m’he decidit a organitzar la biblioteca. Necessite un ordre racional per poder trobar amb facilitat els llibres que necessite. Estic cansat de comprovar que, moltes vegades, acabe més prompte si els torne a comprar, que si els busque en el barrija-barreja de les prestatgeries. I quan torne a comprar un llibre que sé que tinc, el cabró abandona el seu amagatall i apareix pel cantó d’una prestatgeria, com si volguera fer mofa de la meua poca traça. I, més entremaliat que un gat negre, sembla que em diga: ja en som dos! Com que això comença a passar molt sovint, m’anime i decidisc que el nou criteri racional per col·locar cada llibre al seu lloc ha de ser l’ordre alfabètic dels autors, sense fer cas ni dels gèneres ni de les mides.
El tema de les grandàries és un obstacle important que he de salvar, però l’ordre alfabètic dels autors és l’única manera que crec que pot funcionar. No sé quin pervertit va dir que ordenar la biblioteca és una aventura apassionant. No sé quina classe de plaer es pot obtenir en traure llibres de les prestatgeries, torcar-los la pols un poc amb un drap humit i tornar-los a col·locar, després de moltes peripècies, en uns altres prestatges. És veritat que, de tant en tant, descobrisc un llibre que se m’havia escapat de la memòria. I, en veure’l, em ve al cap tot, fins i tot el dia que el vaig comprar. Amb el llibres em passa com en les pel·lícules, que recorde amb qui i amb quin cine la vaig veure. Dels llibres recorde la llibreria on els vaig comprar i si hi vaig anar, o no, amb companyia. Com ara, aquell llibre ennegrit està cremat perquè va ser víctima d’un atemptat terrorista. I busque els seus companys perquè sé que en tinc uns quants més que vaig comprar a la llibreria Ausiàs March que regentaven Toni Mestre i Frederic Martí. Aquests llibres ennegrits ens els van vendre a un preu mòdic una tarda qualsevol de les que féiem tertúlia. Quantes tardes passàvem en aquella llibreria! Toni Mestre sempre la recordava: «En acabar el servei militar, i mentre seguia estudiant, vaig obrir una llibreria amb un company, Frederic Martí, a la qual li diguérem “Ausiàs March”. L’aventura va durar catorze anys. “Can Boïls”, la peonera, ja havia tancat, i amb “Concret” vam ser les úniques llibreries nacionalistes d’aleshores. Ja ho vam pagar, ja. Tres apedregaments d’aparadors i dos incendis fins a l’actualitat impunes són un bell balanç». M’oblide dels llibres cremats i m’apareix l’edició pirata, amb paper molt fluix, que encara conserve de les Obres Completes de Salvat Papasseit que vaig tindre durant molt de temps com a llibre de capçalera. O la primera edició del Llibre de Meravelles que vaig començar a llegir perquè Josep Blai en va musicar un quants poemes i sempre el portava en la mà. Un llibre que, després, va ser company meu perquè vaig estar un temps assajant La Crònica especial amb el Grup 49 que dirigia Manolo Molins que en treballava molts textos. No la vam poder representar perquè se la va carregar la censura. O el llibre que un dia vaig comprar no sé per què i el tinc sempre davant dels nassos i no l’he llegit mai. Ni l’he llegit, ni en tinc ganes, però allí roman en el mateix lloc omnipresent, sever, amb la seua tipografia greu de capitals de color salmó i amb unes cobertes molt boniques, però tacades de café de l’únic dia que el vaig voler fullejar. Per les seues mesures veig que no cap en el lloc que li pertoca segons l’ordre alfabètic. El deixe gitat damunt dels altres llibres i seguisc perquè aquesta història no s’acaba mai. Veig que he de tirar moltes coses i què encara tinc moltes preguntes: què faig amb els llibres de text? Com a mínim deuria conservar aquells en els quals participe com autor, em dic, però només un de cada. I amuntegue els altres i… I, aleshores, quan ja tinc clar quines coses tirar, apareixen els còmics en què pràcticament em vaig ensenyar a llegir: Hazañas bèlicas, El capitán Trueno, El Jabato… Els tire? M’he de desfer de moltes coses, cal fer neteja. Però, caram! Ací hi ha moltes històries. Hi ha llibres que tenen més història personal meua que la que conten les seues pàgines. Aquest el conservaré, malgrat que està convertit en una baralla de cartes. Ens el passàvem, l’amagàvem i el llegíem com si fora propaganda subversiva. Ens botàvem tota la part retòrica, tots els sermons, i només llegíem la part pràctica. Era, és clar, La filosofia del tocador del Marqués de Sade. I aquell! Amb els anys m’adone de la quantitat de llibres que he pogut arreplegar. No, no em diverteix fer aquesta faena. A banda dels dies
que m’ocupa m’ompli de nostàlgia.
