Escenografia i Posada en Escena del Film Noir III
Un bel sogno che è anche un grande errore.
Riflessioni per una estetica del cinema.
György Lukács
Decorats i escenari, vestuari i maquillatge que tindran una funció importantíssima: dir del personatge principal i de l’ambient on es mou, amb una petita mirada al quadre, tot allò que altrament s’hauria d’explicar amb moltíssimes paraules. Si es tracta del gàngster principal, el luxe l’ha de delatar ostentosament. Si és un secundari, el podrem trobar una mica embrutit amb petiteses humanes: freqüentarà llocs poc recomanables i potser vesteix qualque vegada descuradament. La dona del capo serà d’alt estanding. La del segon s’emporta alguna bufetada. El detectiu o el policia que acompanyen o protagonitzen aquests mons solen anar adequadament vestits en públic, encara que no li arriben ni de lluny al gran gàngster, la dona del qual sol estar enamorada (enlluernada) del gran coratge que mostren, pobres com són. Superen amb elegància els segons, això sí, i els guardaespatlles, vertaders monstres de la creació, tipus frankensteinians, trassumptes del poc enginy que has de tenir si vols sobreviure devora un capo de la màfia.
Íntimament relacionat està el maquillatge, que arrodoneix l’aspecte que volem que tinga el personatge. Tanmateix, els personatges del film noir, fortament caracteritzats pel seu propi físic, no necessiten de molt més adobs per tal de tenir la fisonomia cercada i, en qualsevol cas, es temptarà que els homes, tan marcadament masculins aquí, sembli que no en porten, de maquillatge.
La il·luminació dirigeix la nostra mirada i defineix textures mitjançant els reflexos, crea ombres inherents i projectades, ajuda a definir la nostra percepció de l’espai, delimita la profunditat i el volum dels objectes, unifica els personatges i en destaca els protagonistes, segons la seva qualitat (intensitat), direcció (frontal, lateral, contrallum, contrapicada i cenital), font (de to alt o baix) i color. Pel que fa al cinema negre dominarà la direcció lateral i de to baix, perquè sobresurtin les faccions dels protagonistes i les seves ombres hi participin del drama i l’aventura de la llum. Generalment s’utilitza el blanc i negre, més filosòfic i expressionista que el color, encara que en la disseminació del gènere, de gàngsters i thriller, també s’utilitza el color.
El moviment de les figures és un altre tret de la posada en escena. Entenent per figures persones, animals, objectes, robots, i qualsevol cosa que pugui ser animada en la pantalla i expressi sentiments o pensaments. La interpretació de l’actor del cinema negre serà molt mesurada i controladora dels gestos, encara que les seves expressions facials puguin ser dures i marcades i la seva veu tingui una personalitat pròpia. La versemblança d’aquells anys de depressió econòmica no deixava gaires possibilitats per als gestos excedits. Ara ens poden semblar molt estilitzades aquelles actuacions, però aleshores es veien com a molt realistes i pròpies dels baixos llocs de la societat: sobre qui pesa l’angoixa vital no es pot moure molt alegrement i s’ha d’adequar a la causalitat de la narració i les convencions del gènere on cada casella demanava un tipus determinat d’interpretació. A més a més, com que es tracta d’un gènere on els primers plans abunden, els gestos has d’estar perfectament calculats perquè no acaben sent exagerats.
Finalment, hem de considerar que la posada en escena conté un gran nombre de factors purament espacials (moviment, diferències de color, equilibri dels diversos elements i variacions de mida) i temporals (compàs, tempo i accent) que guien les nostres expectatives i condicionen la nostra visió de la imatge. Les funcions narratives de la posada en escena en el cas del cinema negre són fonamentals i ajuden moltíssim a seguir l’argument i la història. Els elements estilístics han d’estar fortament caracteritzats, l’atmosfera carregada, l’espai claustrofòbic, els personatges radicalment ancorats al seu destí, i gairebé mai hi haurà possibilitat de fugida. El món del cinema negre és tancat i les peces han de funcionar sincrònicament perquè l’objecte estigui perfectament arrodonit.
En realitat és un d’aquells mons en què qui es mou no surt a la foto: el posat és fonamental, i res no es pot deixar de la mà. És el gènere que més ressò popular va tenir en el sentit que més s’adequava a la constitució d’una societat en continu canvi i on les aspiracions d’èxit més es mostraven a les clares.
