«El camp, l’agricultura, no es val», quantes voltes hem sentit aquesta expressió dels majors! Ara ja no es compren terres, com a signe d’anar amunt, com a inversió, com a mitjà de guanyar-se la vida. Potser ara els bancals són un maldecap. «Abans anava mon pare a la terra, jo els caps de setmana, però això s’ha acabat; si no em compren la terra per a alguna urbanització de xalets o bungalous, no hi ha res a fer», s’hi sent massa vegades. L’abandonament és el destí final, sobretot si és terra de secà, tal com va ocórrer al terme d’Alacant, ja fa molts anys. I les administracions públiques… què en diuen?
La tendència actual, en tot l’estat espanyol, és a l’augment d’explotacions agrícoles de gran mida: ja en són el 80% en les dos Castelles, Aragó, Extremadura i Andalusia, però només el 4% al País Valencià. Pot ser que siga conseqüència que allí no s’eliminaren els latifundis en les desamortitzacions del s. XIX, tal com sí que es va fer al País Valencià, on la terra va passar als llauradors parcers prèvia compensació als senyors. O pot ser que siga conseqüència que allà era secà i ací preferentment regadiu. En definitiva, la terra ha perdut rendibilitat. I, clar!, açò comporta fugida dels joves cap a una ocupació terciària o urbana, descens demogràfic de les zones rurals, pèrdua de nivell de vida… I les administracions públiques… què en diuen?
Resulta que les grans explotacions agrícoles, buscant major rendibilitat, introdueixen cultius de gran consum d’aigua, tals com gira-sol, llegums, cereals, pastures…, i competeixen per l’aigua amb les tradicionals zones de regadiu, on primen els cítrics i els fruits tropicals, a més de les hortalisses. I ja tenim un nou escenari: la batalla per l’aigua. Sobre la qual qüestió, les administracions públiques… què en diuen?
Ja hem vist com el Parlament andalús tenia en mans una llei de legalització o amnistia de regs clandestins (zona de Doñana, on la UNESCO i els tribunals europeus adverteixen Espanya del dany ecològic…). Ja hem vist la demanda dels usuaris del Vinalopó sobre les aigües del Xúquer. Etcètera. En fi, els uns invoquen la solidaritat i la interconnexió de conques fluvials; els altres defenen allò que consideren natural, és a dir, el contrari a fer interconnexions fluvials, donada l’escassetat d’aigües existents. Tots buscant la rendibilitat econòmica dels seus camps.
Davant d’aquestes situacions, hauríem de parar-nos a pensar i considerar algunes coses. Primer que res, el concepte de «bé comú» o «solidaritat». Fins a quin punt les regions veïnes venen obligades a ser solidàries amb la nostra escassetat d’aigua? Si és per necessitat humana, tota la solidaritat, només faltaria! Si és per a l’activitat econòmica, els altres poden legítimament objectar que també desitgen aqueixa aigua per al seu propi desenrotllament. I no podríem dir res. Persistir en la demanda de l’aigua dels altres per a l’activitat econòmica potser fora confondre els termes: tal volta, en lloc de «solidaritat», algú podria dir que estem parlant de «rapinya».
Després, hauríem de reparar en si existeix el concepte «aigües sobrants» o «abocaments dels rius a la mar»? Pregunta que es contesta per si sola. Tota la vida han existit les avingudes dels rius, amb les quals s’han format riberes, deveses, estuaris, deltes…, sense oblidar l’anhelat transport de sòlids d’un lloc a l’altre per a la fertilització o qualsevol altre fi, ja siga la formació de platges, de bancs de pesca, o, per exemple, albuferes com la de l’Horta de València… Haurem de recordar que el Mar d’Aral s’ha assecat per la superexplotació dels seus rius aportants?
I, finalment, què en pensa la UE?, què en pensa la UNESCO? Ja sabem què en pensen. Per què no ho acceptem? Ens diuen que la interconnexió i explotació fluvial, si no és lesiva, podria realitzar-se, sempre que es repercutiren els costos en el preu final de l’aigua transvasada. Cosa que torna eixa aigua prohibitiva, per l’alt cost resultant. Ara bé, entre nosaltres tenim l’exemple del Tajo/Segura, mampresa antiga, que, atés que no s’apliquen els costos reals de l’aqüeducte i el transvasament, resulta barata, i tothom creu que l’aigua transvasada o dessalada hauria de tindre el mateix preu, cosa impossible.
I les administracions públiques què en diuen? Doncs, mira, prometen, prometen i prometen (cosa senzilla), però de realitats, res de res. Tant el PSOE, en la dècada dels 90, com el PP, a inicis del present segle, elaboraren sengles Plans Hidrològics Nacionals, desbaratats finalment i avortats. Ni tan sols amb majories absolutes, el PP a Madrid (M. Rajoy), a la Manxa (Cospedal), i a València (Camps/Fabra), han sigut capaços de solucionar el tema de l’aigua. Té solució? De moment, la solució no passa de la simple promesa, amb la qual cosa el polític es trau la punxa de damunt i la passa als ciutadans, que, òbviament, reclamen cadascú per la seua causa: és la guerra de l’aigua!
Hi ha solució? Què fem davant l’escassetat d’aigua?. A vore si la manca d’aigua és, en realitat, un simple i clar augment de la demanda, més enllà de les nostres possibilitats reals. En eixe cas, estaríem obligats a prendre mesures, a augmentar la nostra disponibilitat de recursos hídrics. Com? Els tècnics diuen que de tres maneres: racionalització en l’ús de les existències d’aigua, reciclatge i reutilització, i dessalació. I aquí sí que té molt a dir l’administració pública, més enllà de les simples promeses que poden portar guerres o frustració, clar està, per incomplertes.
En qualsevol cas, haurem d’escoltar la Natura, que ens anuncia sequeres cada vegada més freqüents, i cada pas que donem haurà de contemplar la lluita contra un canvi climàtic que ja ens ha sobrevingut, en forma d’onades de calor o d’incendis. No malbaratem el que encara tenim!
