«Hablar del colapso, imaginarlo, tratar de comprender sus posibles causas, especular sobre sus eventuales efectos, todo esto tiene una función importante, que pasa más por la capacidad de sugerencia, de apertura de horizontes culturales, por descolonizar la imaginación, que por la exactitud o por la necesariamente dudosa potencia predictiva.» (Ernest García, Ecología e Igualdad, 2021).
1.- El col·lapse del capitalisme
Estem entrant en un món cada vegada més fràgil, volàtil i subjecte a cadenes de crisis entrellaçades. Un escenari caòtic i disruptiu que molts científics qualifiquen de col·lapse ecosocial, d’abast mundial i caràcter quasi irreversible. Això significa que la civilització industrial capitalista que coneixem està fent fallida com a sistema estable, amb un alt risc de fer que s’esfondren economies, ecosistemes i cultures. La complexitat del món contemporani sembla reduir-se, mentre l’entropia creix, potser per a donar pas a una nova complexitat postcol·lapsista, encara d’incerta concreció. El col·lapse, iniciat amb la crisi energètica dels anys 70 del segle passat, s’hauria accelerat amb la crisi del 2008, però sobretot en els últims anys, a causa dels brutals efectes del canvi climàtic, induït per un embogit sistema basat en un creixement continu i consumista, a força d’esgotar recursos energètics, destruir la biosfera, generar patologies de tota mena i aguditzar la precarització, la pobresa i la desigualtat. Fins al punt que hui dia, davant la quasi certesa del col·lapse, el dubte és si encara som a temps que siga un col·lapse controlat, o més aviat un de caòtic i destructiu. La pandèmia de la covid-19, que tant ha trastocat el nostre món en només dos anys, la guerra a Ucraïna o les creixents tensions al voltant de Taiwan serien tan sols uns episodis més d’este col·lapse sistèmic, o dit d’una altra manera, del col·lapse del capitalisme. No en va, Antonio Turiel i Juan Bordera ja han interpretat el conflicte bèl·lic d’Ucraïna com la primera guerra de la qual ells denominen com «Era del Descens Energètic».
La comunitat científica que estudia el col·lapse des de diverses perspectives, entre les quals ha emergit la nova disciplina de la col·lapsologia, no té clar si el ritme d’aquell, induït per la mateixa radicalització de la lògica capitalista, ja siga en les seues versions de mercat com d’Estat, pot incrementar-se o variar segons llocs, factors i contextos socials. Sembla haver-hi més consens que el procés de col·lapse operarà per onades, entre les quals renaixerà l’efímera il·lusió del retorn al vell món del benestar segons el model occidental, si bé anirà imposant-se un llarg descens, un progressiu declinar esguitat de crisi, conflictes, revoltes i drames. El temps que este procés puga portar tampoc és molt previsible, donada la probabilitat que es despleguen bucles incontrolables d’esdeveniments i les conegudes acceleracions del canvi històric. En tot cas, el col·lapse pot discórrer com un procés biofísic, que no necessàriament ha de ser negatiu, si es gestiona adequadament, definint-se l’elecció transcendental com aquella que ha d’optar entre un col·lapse caòtic i altament destructiu, i un altre més dirigit, més regulat, i potser reorientat, malgrat els traumes inevitables, cap a la construcció des de baix de maneres de vida molt més democràtiques, ecològics i saludables. La veritat és que el col·lapse en marxa és un procés derivat del fet crucial de «la dinàmica autoexpansiva de l’acumulació de capital», en paraules de Jorge Riechmann, atès que l’actual sistema capitalista industrial, tecnocràtic, oligàrquic i irracionalment expansionista, ha desafiat tots els límits importants del planeta, raó per la qual està indefectiblement condemnat a tractar de sobreviure com siga, encara que els mètodes emprats l’enfonsen més ràpidament o el forcen a mutar en una altra mena de formació històrica.
Com indiquen multitud de treballs i estudis rigorosos, sembla que estem ingressant en un horitzó potencialment crític de caràcter multidimensional, definit per la crisi del creixement, l’escassetat progressiva, la intensificació d’emergències climàtiques, el tancament massiu d’empreses, l’extensió de la desocupació, les crisis humanitàries, la desintegració dels Estats del benestar i les classes mitjanes, la pujada dels preus dels productes bàsics, la potencial desestructuració del sistema financer, l’enfonsament de les pensions i un panorama expressat per reculades visibles en sanitat, educació, alimentació, comerç internacional i turisme, entre altres sectors. A tots estos processos hem d’afegir el descens energètic, la ruptura de les cadenes de proveïment, la inseguretat alimentària, l’augment de la desigualtat social, la conflictivitat i polarització a tots els nivells, o les pandèmies recurrents, fruit de la depredació agroindustrial de la naturalesa. Per no parlar de la precarietat laboral, la incertesa vital per als més joves, l’abandó dels més pobres i fràgils, l’expansió de les malalties mentals lligades a estats depressius o a la dependència de drogues, així com la proliferació de refugiats mediambientals, econòmics i polítics. Tot això amanit amb un major poder de les grans corporacions transnacionals i l’avanç combinat del neoliberalisme salvatge, l’ecofeixisme i d’una nova extrema dreta nacionalpopulista. Però la cosa no acaba ací, ja que cal afegir la guerra a gran escala, l’auge de la biopolítica i psicopolítica de tall totalitari (vigilància total), la volatilitat i inestabilitat socials, la desaparició progressiva de la democràcia, la proliferació de violències diverses i, com a guinda del pastís, els incendis de sisena generació, l’extinció d’espècies i la degradació mediambiental irreversible, producte del ja referit canvi climàtic.
En tal context, i com ja hem explicat, el que anomenem com a globulització apareix com una dimensió nova de la globalització sota condicions estructurals de capitalisme radicalitzat i cada vegada més desmaterialitzat, abocat a xocar indefectiblement amb els límits produïts pel seu propi desenvolupament, voraç i insaciable. La globulització contemporània, que experimenta una capacitat de mutació constant, és una conseqüència directa de la contradicció que es produeix entre l’enorme rapidesa amb la qual es desenvolupa la globalització capitalista en les esferes econòmica, tecnològica, informacional i ecològica, que condueix necessàriament a la catàstrofe del sobrepassament, i la molt més lenta globalització en les esferes social, cultural i psíquica, les quals difícilment poden processar amb el degut temps i resiliència les conseqüències de la catàstrofe en curs.
En este context de col·lapse del capitalisme, la globulització, autèntica cara oculta de la globalització, s’il·lumina amb major nitidesa, mostrant la creixent centralitat del glòbul, que és la formació social que cada vegada cobra més rellevància, enfront de la globalització expansiva, en la qual el flux era el tret dominant. La globulització, com a procés que permet la multiplicació i creixent protagonisme social dels glòbuls, es concreta en la proliferació de mons autocontinguts, autoreferencials, hermètics i desconfiats els uns dels altres, propiciant ambients múltiples o entorns estancs, potencialment tancats i hostils. Dit d’una altra manera, la globulització evidencia el quartejament i enfonsament de l’ecosistema de la globalització capitalista neoliberal, els fragments esqueixats de l’edifici en ruïnes, els espais socials despresos de la societat global que es torna globular, caòtica i distòpica.
El resultat final és que els fluxos d’obertura, diàleg i inclusió tendixen a cedir davant la formació de glòbuls reactius amb vida pròpia, que actuen com a obstacles, que activen conflictes enquistats i nous, que predisposen al tancament, a la rigidesa, a la incomunicació, a l’autisme social, a la guerra i a la violència. Glòbuls que propicien els seus propis fluxos, que es propaguen, paradoxalment, utilitzant les mateixes xarxes de la globalització, però per a reconfigurar-la, reduint la seua complexitat. El combustible que impulsa l’inquietant creixement dels glòbuls és un enorme malestar, producte del desastre ecocida i social de més de quatre dècades de neoliberalisme autoritari i de la percepció que les mateixes elits tenen que el model vigent ja no aguantarà massa. La proliferació de la lògica globular posseeix un efecte desintegrador, fragmentador, dissolvent i atomitzador, i llança el missatge del «salve’s qui puga», en primer lloc entre les elits, que semblen haver decidit que el col·lapse del capitalisme ha de ser comandat implacablement per elles. El col·lapse, doncs, se substancia seguint les xarxes de la globalització però sota la pressió disruptiva i desestabilitzadora de la lògica de la globulització.
2.- El capitalisme del col·lapse
Les elits capitalistes són conscients que el col·lapse del sistema global capitalista actual és inevitable, a causa de la convergència de crisi energètica, ecològica, econòmica i social. Però les elits capitalistes no estan disposades a perdre la seua condició de minoria privilegiada dotada d’un poder global. Per tant, la seua opció estratègica és el capitalisme del col·lapse, és a dir, poder gestionar, administrar i guiar el procés del col·lapse des dels seus plantejaments hegemònics per a reorientar el capitalisme terminal, mitjançant una transició autoritàriament controlada, cap a una sort de neofeudalisme corporatiu de tall tecnocràtic, d’abast global, possiblement ecofeixista i potencialment exterminista, que salvaguarde l’imperatiu extractiu per despossessió que és la raó de ser essencial de tals elits. Este moviment enllaça directament amb el referit procés de globulització, en la mesura que una conseqüència d’esta és la radicalització de la secessió de les elits, que conformen glòbuls entesos com a fortaleses inaccessibles (intramurs d’un entorn de benestar per a privilegiats), des de les quals s’exercix despòticament el poder i s’administren les engrunes per als altres, els drets de les quals resultaran graduats en funció de les prestacions que puguen oferir a les elits. Dit breument: es produiria un trànsit de l’Estat de dret a l’Estat de deixalla. Es conforma així un complex panorama de glòbuls jeràrquicament estructurats, diversament configurats, amb diferents graus de protecció, que determinen un paisatge amb forma de pell de lleopard, en el qual taques dominants controlen un espai on abunden els buits i deserts, com a sinònim de l’explotació sistèmica del capitalisme del col·lapse. Uns buits on altres glòbuls, febles i precaris, pugnen per la supervivència o, si es vol tindre esperança, treballen per obrir-se pas com a alternatives comunitàries i democràtiques de futur, fent de la necessitat virtut i construint des de l’abandó esperança activa.
La manera de gestió d’esta transició definix el capitalisme del col·lapse, que inclou la possibilitat de guerres tèbies, hibrides o regionals, per a assegurar una certa legitimitat popular que reforce el poder de les elits en l’àmbit nacional o regional, fent com que competixen (o competint salvatgement) per a salvaguardar els seus pobles, encara que en realitat representen mitjançant la guerra l’afirmació del seu poder i interessos, mentre paral·lelament, i a través de mecanismes opacs de tot signe, salvaguarden les seues estructures elitistes transnacionals de classe. Al final, encara que competisquen violentament, les elits sempre llancen els seus dominats a la batalla en el fang i a l’hora de la veritat es deslliuren de les conseqüències, com de fet ja va succeir en les guerres mundials del segle XX. La diferència és que llavors les elits i els imperis capitalistes que dirigien competien per uns recursos energètics i minerals en aquell moment considerats com a inesgotables, mentre que actualment les elits es veuen obligades a lluitar pels recursos cada vegada més escassos en un món finit, altament contaminat i climàticament caòtic. Això configura una lluita despietada en la qual les oligarquies sempre se salvaran, cosa que significa que aniran per totes en l’acaparament de recursos decreixents, amb la consegüent expulsió de la major part de la població humana a un vast extramurs de pobresa, abandó i decadència.
En el fons, la coalició formada per administradors d’estats profunds, alts funcionaris civils i militars, administradors i grans accionistes de grans fons d’inversió i fons sobirans, centres elitistes d’investigació, inversors d’empreses tecnològiques del capitalisme de la vigilància, grups de pensament i pressió (lobbies), centres de prescripció cultural massiva, corporacions transnacionals, borses i organitzacions financeres, al costat d’oligarquies mafioses i elits subsidiàries tercermundistes, pretén essencialment sobreviure, mantindre’s i reproduir-se al cost que siga necessari. I esta coalició d’interès sap que només pot fer-ho supervisant i controlant amb mà ferma l’inevitable col·lapse del capitalisme mitjançant el capitalisme de col·lapse, oscil·lant tàcticament entre el «salve’s qui puga» i «els rics primer». De fet, les diverses capes i fraccions d’estes elits globals lluiten entre si per liderar i controlar el procés, al mateix temps que convergixen en la necessitat que les masses populars de ciutadans cada vegada més fràgils vegen progressivament limitats els seus drets, llibertats i iniciatives. O, com assenyala Pablo Font en el seu recent llibre La batalla por el colapso. Crisis ecosocial y élites contra el pueblo, tant el projecte nacionalpopulista com el projecte globalista, tots dos dirigits des de les oligarquies, «oculten el motiu real de la baralla (una lluita pel poder i contra la democràcia), i aprofiten la mateixa per a distraure la ciutadania del possible col·lapse, així com de la carrera que ja han emprès per a estar el millor situat en eixe futurible». En suma, s’assisteix a una espècie de voladura controlada del capitalisme en implosió mitjançant el desenvolupament d’un capitalisme necessàriament implosiu.
El capitalisme del col·lapse a escala global, amb les seues diverses concrecions i modulacions locals, també implica una gradació estratègica de la lògica exterminista, que va des de les deliberades i planificades polítiques neoliberals de destrucció de l’estat del benestar, passant per la precarietat induïda, el deteriorament programat de les xarxes socials de solidaritat, la guerra recurrent, les societats de l’abandó, la lògica de les expulsions, la producció i gestió de residus humans, fins a l’amortització cínica, cruel i sistemàtica d’una humanitat sobrant. Tot això animat per uns postulats cada vegada més obertament ecofeixistes, lligats a la justificació i protecció d’una humanitat reduïda i funcional al sistema en transició, i que contemplen l’estricte exterminisme com a últim recurs.
Des d’esta perspectiva, una eficient gestió capitalista del col·lapse (el capitalisme del col·lapse com a ambiciós programa de destrucció creativa) pot facilitar la transició al nou model postcapitalista i neofeudal que assegure la conservació del poder de les elits globals (i les seues subsidiàries locals), minimitzant en la mesura que es puga els efectes catastròfics del col·lapse sistèmic, fins i tot amb el cost de desaparició d’extenses àrees, espècies i grups humans del nou sistema postcapitalista en construcció, a més de qualsevol indici de democràcia. Una espècie d’implacable full de ruta (una altra cosa és com es duga a terme), d’itinerari polític psicopàtic per a «salvar els mobles» en un planeta cada vegada més degradat, per a així reconstruir la casa a gust de les elits, sota els seus renovats paràmetres organitzatius en termes d’autoritat inqüestionable, exclusivitat i exclusió.
Es tracta, doncs, d’assegurar el planeta per a «els qui no sobren» (les elits i les poblacions que els resulten útils i funcionals). Es tracta, en definitiva, de construir un projecte de fortalesa global neofeudal formada per una xarxa d’espais-fortalesa comunicats entre si a través d’un oceà de devastació, pobresa i degradació, un escenari en el qual s’activa una sostenibilitat ecocida, al mateix temps que té lloc la planificació d’un decreixement genocida de les estructures que entrebanquen el manteniment dels privilegis, recursos i poder de les elits. O dit d’una altra manera: reducció quirúrgica de la complexitat com a manera d’assegurar el poder i preservar el nou sistema postcol·lapsista. I per a gestionar este procés un règim totalitari d’emergència, que encara que conserve unes certes formes simbòliques de democràcia, active i al mateix temps controle el caos induït per a major benefici d’unes elits globals definitivament globulitzades.
