Quan el rei Príam s’endinsa en el campament aqueu a la recerca d’Aquil·les per suplicar-li el cadàver del seu fill, no actua només com a pare, sinó també com a sobirà que sap que el paper de l’estat és vetlar per la dignitat dels seus ciutadans.
El poble troià va entendre perfectament que s’utilitzaren els recursos de la ciutat per poder acomiadar Hèctor, per tal de dedicar-li els rituals oportuns d’acompanyament i d’adeu. Rellig el final de la Ilíada i palpe l’ànima d’allò que s’ha anomenat «cultura occidental».
Lectura d’un estiu que em recorda la importància dels clàssics davant d’eixe ésser inanimat anomenat homo economicus, la modelització més perversa de l’economia liberal. Aquest ciutadà model haguera sotmés el rescat d’Hèctor a l’anàlisi cost-benefici, i les emocions haurien perdut.
Com a professor d’economia, la lectura d’Homer m’ajuda a configurar el mapa mental del curs que s’esdevé, on vull que el centre de les meues classes siga l’economia de les cures, l’economia de l’estima.
Com a ésser vulnerable, em plantege capgirar l’òptica d’un món adult-cèntric cap a una mirada menys estandarditzadora i més propera dels nostres menors, dels nostres majors, de tot aquell que se n’isca de la «normalitat» neoliberal.
I no parle d’un plantejament a la desesperada, com tampoc ho era el de Príam, en un context de crisi ambiental, econòmica i humana, sinó com una revolució quasi etimològica que torne les paraules, que són la base de l’estima i de les cures, al ciutadà.
Acomiadar-me d’Hèctor aquesta última setmana d’agost, quan els diaris s’omplen d’imatges de bitllets plovent en criptofestivals, em reafirma en la necessitat de recuperar una teoria del valor centrada en els rituals de pas, l’espera i la pausa.
