Estes setmanes les comarques de l’Alt Palància i els Serrans han sigut notícia per culpa del devastador incendi que s’ha patit. Deixant a banda la desfeta ecològica i econòmica que ha suposat el desastre —i que tots lamentem profundament—, un aspecte de la cobertura mediàtica ha provocat cert enrenou. Hi ha qui s’ha ofés perquè À Punt haja informat dels fets usant la toponímia en valencià.
Res de nou.
«Sogorb»?, «Soneixa»?, «Almedíxer»?, «Les Alcubles»?, «Artaix»?…
La sang bull. El personal s’indigna.
Els desconcerta que el seu poble tinga una denominació en valencià (oh, en valencià!). No vos inventeu els noms, per favor. Fa nosa. Una llengua amb tan poca categoria. És insultant. Aberrant. «Aquí siempre se ha hablado en castellano» –diuen.
Com vos atreviu.
Fa un temps, en la revista municipal que repartix l’ajuntament de Segorbe, vaig llegir –i he d’admetre que amb gens de sorpresa– que el consistori d’esta localitat havia exigit formalment a la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació que deixara de dir al seu poble «Sogorb». Ells són Segorbe, i prou.
Només faltaria.
Però val a dir que estes comarques estan fortament connectades amb el litoral, on es parla valencià. Comarques arrelades al nostre territori. Comarques on estiuegen, viuen i treballen un bon grapat de valencianoparlants. Comarques on les llengües conviuen i es barregen. Encara que sempre hi ha qui exclama: en valencià, no!
Ells poden escriure Bruselas, Nueva York, Puzol o Jávea, però nosaltres no tenim dret a posar el nom que ens rote.
Com deia aquell, sempre han existit les classes. En les llengües, també.
