Pel que fa al planeta, soc pessimista. No crec que les conseqüències del canvi climàtic puguen ser ja alterades. Els governs del món, encara que s’òmpliguen la boca en favor de les noves energies, no renunciaran mai (i mai és mai) al petroli, el gas i les altres catàstrofes fòssils mentre estiguen disponibles. I se’n puga traure benefici.
Ens anirem coent, doncs, com la granota de la faula. Ens han submergit en un caldo agradable, al foc. La temperatura anirà pujant i, sense adonar-nos-en, passarem de la beatitud al rigor mortis. A la nostra esquena, els pols s’aniran derretint, la temperatura del mar pujarà, vindran huracans, pluges torrencials, incendis i calorades mortals. I el món s’acabarà, un dia.
No vessaré ni una sola llàgrima per aquest món agònic. Al capdavall, estem sols a l’univers —calen més proves?—, i la presència humana enmig de tantes estrelles solitàries, sols terribles i llunes semes ni es notarà quan desaparega.
Això no lleva, però, perquè recomane a la jovenalla que lluite contra els efectes de l’empremta humana en el nostre dissortat planeta. La lluita ennobleix, dignifica, vivifica i proporciona alegria. S’ha de lluitar fins l’últim moment, com en aquella vella pel·lícula, Naus silencioses (Silent running). Era un film no massa aconseguit, però que em va impactar fa trenta anys, quan el vaig veure per primera vegada. El que quedava de la vegetació terrestre vagava per l’espai en un final inenarrable, amb música de Joan Baez. S’havia intentat el rescat i, finalment, el rescat era impossible: l’últim testimoni de la terra tal com l’havíem coneguda vagaria per l’espai fins la completa destrucció.
El que inquieta de la ciència-ficció és fins a quin punt és un testimoni fidedigne del futur, una arqueologia literal. Ens hem passat tot el segle XX imaginant un planeta condemnat a la inanició, on els únics supervivents (de classe alta) en fugirien buscant altres planetes habitables. «Altres planetes habitables» ara com ara –i això no canviarà- és simplement una nota macabra: Mart? Qui voldria viure en un desert de pols roja, tancat en una càpsula i bevent-se el propi pixum?
La raça humana s’ha convertit en el principal problema del planeta. No m’estranya que Greta Thunberg deixara l’institut i es convertira en una adolescent noiseuse disposada a cantar les quaranta als poderosos del món. Però als poderosos del món les Thunberg només els fan pessigolles.
Una cosa només. Una cosa només em sabrà greu del final de tot. La música de Bach, l’Odissea d’Homer, les obres de Shakespeare, l’escultura grega, la pintura renaixentista, els poemes d’Ausiàs March: tot això serà pols. No haurà existit mai. En què es transforma la bellesa quan desapareix?
Però si realment existira una civilització extraterrestre, de tota manera, no podríem comunicar de cap manera aquests tresors. Els sonaria tot, literalment, com un conjunt de zeros i uns perfectament incomprensible. Un hipotètic extraterrestre, davant d’un manuscrit de March o d’una partitura de Bach, seria com un peix abissal al davant d’una caixa forta incrustada en el fons d’un oceà…
Els pessimistes, ja ho sé, no tenim bona premsa. Perquè la vida, per a subsistir, requereix d’una certa càrrega d’optimisme. Jo mateix, per a alçar-me cada dia, necessite obviar eixa càrrega intel·lectual i autosuggestionar-me pensant que, ja que ha eixit el sol, tot comença de nou, i tot és possible. Contra el solatge mental del pessimisme, hem d’aixecar d’una manera o altra el penó emocional de l’optimisme.
Tot això està molt bé. Però després veus les notícies, fas els teus càlculs, lligues caps i comprens que és impossible que ens en sortim. Haurà valgut la pena tot, a la fi? Totes les conquestes, les guerres, les massacres, els descobriments, les religions, els avanços científics, la llum…
Qui ho sap. Si algun lector té la resposta, li pregaria que me la faça saber. A benefici d’inventari, és clar…
