Els somnis van caient, un darrere l’altre: uns perquè s’han complert, la majoria perquè han deixat de fer falta.
Pedra, paper, estisores. Maksim Óssipov
1
És tan breu el viure, aquelles vesprades per la costa adriàtica de Palese Macchie pel Lungomare fins Santo Spirito, hores de passeig interminablement paradisíac, amb la promesa d’un retorn a la casa on tot es feia possible, en aquella Via Volpe tan ostensivament discreta, el sopar compartit, els espais de cadascú perfectament definits, la imprescindible conversa amical i la retirada a les confidències de sofà, les nits de música a l’habitació, els matins d’esperança d’un nou dia d’aventura acadèmica amb els estris necessaris i suficients per fer de l’experiència una cosa única, irrepetible, i sempre devora l’amiga, l’amant de riure incontestable i mel als ulls, les cerveses del Pub de la nit, el Dobliu, més enllà de les vies del tren, moltes vegades amb la panxa estrictament ocupada per la minsa aportació de la mensa universitària, tan limitada que semblava pensada per a adolescents de tendències bulímiques, enlloc de per a joves que precisen de tota la energia disponible a l’univers, nits de rialles i conjectures, tan immenses com la butxaca podia permetre, nits d’absències també, aquelles en què t’havies d’inventar el buit que les obligacions heretades imposaven, en aquesta brevetat de paradís semblava infinita la carència dels somriures, l’exclusió de les mirades, la imperceptible presència física de tan lleu i a l’ensems capa de suportar tot el pes de la galàxia que ara notaves a faltar, incommensurable.
2
A Alcalà de Xivert hi anava sense pensar-m’ho gaire, a qualsevol hora, quan el buit de l’amada es feia tan gran que el dia a Tavernes no era suportable i preferia sacrificar el llit pel cotxe i fer carretera, amb una destinació els perfils de la qual encara eren provisionals, de fet qualque vegada esperava assegut al volant que per la porta de cals pares eixira algú per poder demanar per ella, o si era el cas, durant l’hivern, que arribava al vespre, passar-hi la nit a la pensió de dubtosa higiene del carrer principal del poble, però en uns casos o altres la fugissera visita es feia inevitable, l’absència, llur pes, la imposava, jo ja aleshores era allò que hem vingut en anomenar un càndid d’esperit, un desmuntable d’emocions, una mena d’ànima tendra capaç de la més absurda de les accions per apartar de mi el més mínim bri de contratemps, bastava que el meu cervell el percebés i ja hi era embarcat en una aventura que únicament jo entenia, si més no al meu entorn, com sempre m’ho feren veure, encara que mai, mai, em vaig penedir d’haver actuat així, abismat el temps necessari fins que finalment hom se’n feia càrrec i m’obria les portes del caliu, primer la casa dels pares, després l’altra casa dels pares a Torreblanca, més tard l’apartament d’Alcossebre, el pis de Castelló de la Plana, tot el món de què eren senyors a la meua disposició, una casa a Coves de Vinromà inclosa un temps reduït, una part del nostre petit país tan enfora d’on jo havia crescut que fins i tot les cales de la Serra d’Irta i les platges adjacents m’eren tan distintes de les conegudes per jo en aquells moments que em creia en altre planeta, els àpats del Montemar en són testimoni. Maite, que així nomia, es va acomiadar decebuda de jo, i això és una cosa que sempre duré a sobre.
3
La vida, entre semblants, resulta fràgil, i entre diversos a jo m’ha semblat regalada.
