Sempre que viatge a la Toscana, si puc, m’agrada passar per Vespignano on va nàixer un infant de geni meravellós, Giotto, que sabia i volia dibuixar una ovella al natural. Una anècdota que Joan Fuster converteix en el punt de partida del seu assaig El descrèdit de la realitat que sempre m’acompanya en els viatges a Itàlia: «Ho conta el Vasari, i aquestes paraules del vell escriptor florentí tenen una justesa solemne, conscient de ressenyar en la seua ‘llegenda àuria’ l’instant auroral, l’inici d’una fabulosa genealogia». L’art de la pintura, diu, «començà a reviure en un poblet de Florència, anomenat Vespignano». I Fuster exposa una visió de l’art europeu, que comença amb l’ovella al natural pintada per Giotto i que finalitza a mitjan segle XX, quan la realitat ha perdut prestigi i els artistes deixen de pintar-la. Des que es fa difusa fins que es trenca del tot. Tot un procés que culmina amb les diferents variants de l’art no figuratiu o abstracte, amb autors com Kandisnski, Mondrian o Klee. Llegint la correspondència de Fuster m’adone de les dificultats que va tindre l’obra de l’escriptor de Sueca per anar il·lustrada com Déu mana. Una tasca que no s’ha fet encara, però que Fuster va intentar sense èxit. Potser, ara, és el moment de complir aquell desig de l’escriptor de Sueca: fer una edició de El descrèdit de la realitat, amb les mateixes il·lustracions que ell mateix proposà per a una possible traducció al francés.
A través de les cartes amb Aina Moll, 1955, ja podem veure les dificultats que van tindre per poder reproduir els pocs gravats que acompanyen la primera edició l’obra: «Lamente molt que no es puga reproduir el gravat que us indicava de la Bibliografía de Ribelles, és un dels més entretinguts que conec, amb aquells dimonis que tenen una cara en la panxa, aquells reis amb la corona i tot, part de la cort celestial i un àngel amb una rodanxa per cap». Un anys més tard, en 1956, també en una carta a l’escriptor de Sueca, Rafael Tasis escriu que a Ferran Cuito li han entusiasmat els assaigs de Fuster i li proposava de traduir El descrèdit de la realitat al francés, però amb il·lustracions de qualitat. Parlava d’una edició, profusament il·lustrada en colors, com les que fan la casa Skira, Pierre Tisne o la Hyperion Press. Com que Tasis compartia l’opinió de Cuito, li demanava autorització per traduir el llibre i una llista de les reproduccions que Fuster considerava més escaients. Volien fer un llibre literari i estètic en la línia d’èxit del Musée Imaginaire de Malraux. «El nostre text, d’una tesi tan clara i original, com la de l’autor de La condition humaine, té l’avantatge de la seua concisió i el seu origen expositiu, i això fa creure que tindrà un bon èxit». Fuster s’apuntà a la maniobra de seguida. En una carta del 8 de novembre de 1956, li contestà: «La meua autorització la teniu “desde ya”, que diuen els americans “hispanoparlantes”». I li adjuntà les reproduccions que podrien il·lustrar l’edició. Es tracta de 58 il·lustracions que van des de Giotto, passant per Fra Angelico, Miquel Àngel, Brueghel, Tiziano, Manet, Pissarro, Juan Gris, Picasso, Gauguin, fins a Antoni Clavé, entre molts altres. Un llista d’autors que segueix l’ordre conceptual del llibre. Un llibre que no es va fer, però que la faena està manada per Fuster des de fa un bon grapat d’anys. Concretament, des de 1956. És hora ja de fer-la.
