La primavera passada vaig passar per una malaltia que em va deixar K.O. Mentre la patia em vaig convèncer que el SARS-CoV-2 m’havia entrat per les ungles, per cada porus de la pell i que no se n’aniria del meu cos fins que algun amic meu retor em cantés les absoltes. Però resulta que no. Els dos tests d’antígens que em van fer i la PCR van donar negatiu. El meu metge de capçalera em va dir que havia passat una simple grip. I com siga, al cap d’un parell de setmanes de desaparèixer la calentura, el meu cos encara es refeia a causa d’un fetge tan tocat com el d’un alcohòlic pels antitèrmics que vaig haver de prendre així com pels efectes d’una anèmia que, afortunadament, va ser lleu.
Per mi, que n’he passat algunes i que em vacune cada any, aquella fou una grip del tot atípica que va cursar sense pus a la gola ni pràcticament símptomes de refredat. Incomprensible. Em vaig encontrar tan fotut que em vaig espantar i no poc. Ara puc fer befa de mi mateix, de les meues cavil·lacions al voltant de com enllestir el meu comiat sense donar faena a ningú, però la veritat és que en el seu moment vaig passar les de Sant Amaro.
Soc dels que tenen una fe cega amb la ciència, dels que confia i creu als metges sense fer un renec, però haig de confessar que, en aquesta ocasió, em van assaltar tots els dubtes. Segur que allò que em va tombar no era la COVID? Com en poden estar tan segurs de segons quin diagnòstic davant d’un virus que muta a la mateixa velocitat que puja la inflació? I si els tres tests que em varen fer estaven defectuosos? I si la infermera es va equivocar a l’hora de posar les etiquetes i em van donar els resultats d’un altre pacient? I si resulta que jo era l’infectat zero d’una nova soca del virus dels collons?
Tant se val. Quan s’està malalt, sobretot quan el diagnòstic és fatal, un el que vol és guarir i faria el que calgués, es deixaria tallar un dit o el peçó d’una orella, seria capaç de deixar-ho tot i a tots per recobrar la seua salut.
Allà pels vuitanta un xicot de la meua edat assegurava ser capaç de curar totes les malalties. Feia el miracle diàriament en un xaletàs als afores de València davant del qual es formaven cada dia unes cues impressionants de malalts. Venia gent de tot arreu. En busos, en taxis, a peu. L’avantsala del sanador era si fa no fa com la de les consultes de la sanitat privada. La seua mare donava tanda vestida amb una pulcríssima bata blanca com la dels metges dels hospitals. Per a organitzar les visites feia servir uns paperets com els que donen a la carnisseria alhora que en una cistelleta de vímet arreplegava la «voluntat»: mil, dues mil pessetes, cinc mil… fins que la cistelleta s’omplia i discretament la buidava en el caixonet de la taula. Ni rebuts, ni factures, ni res de res…
Els desesperats malalts entraven de cinc en cinc o deu en deu a una ampla estança on el sanador els feia posar a tots de cara la paret com si anés a afusellar-los. Tot seguit teclejava en les esquenes dels seus esperançats pacients els seus dits o els hi passava la mà pel front com si anés a eixugar-los la suor. L’operació no durava més d’uns pocs minuts. Hauria pogut ser el somni humit d’un inspector d’hisenda.
El xicot assegurava que el poder de sanar li l’havien atorgat els extraterrestres -no recorde de quin planeta- que de tant el visitaven per renovar-li les seues facultats, malgrat que ell havia estat fins aleshores incapaç de guarir la seua coixesa. Tot això passava en plena època de Jiménez del Oso, d’V, La cosa, Alien quan qui més qui menys havia vist un OVNI sobrevolant la marjal a baixa altura o l’ombra d’un ésser estrany a boqueta nit entre una filera de tarongers. Crec que la cosa va acabar malament, amb la policia pel mig, advocats, etc… sense que es poguera provar cap curació.
A Lorda, de jove, vaig veure també les piscines del santuari atibacades de gent. En aquest cas no és qüestió d’extraterrestres, encara que aquest ritual en concret puga semblar-li a l’escèptic de mena o al descregut una autèntica marcianada.
El cas és que els pelegrins confien que la Verge els guarisca mitjançant una senzilla immersió en aquelles aigües. Molts segurament ho esperen barata res, vull dir, sense ni tan sols prendre’s la molèstia de practicar rigorosament els principis del cristianisme. Cap problema. També hi ha milions de votants del PP i de Vox que no volen pagar impostos, però que incendiarien La Fe o l’Hospital d’Alzira si no els atengueren d’un càncer per haver evadit impostos.
Seria molt més fàcil confiar en els científics que no pas en els extraterrestres o en sonats que asseguren que poden fer desaparèixer la Covid o l’autisme amb uns glops de diòxid de clor, però el personal és rematadament idiota.
Fa poc m’he assabentat de diverses teràpies a les quals recorren milers de persones com la de l’angeloteràpia. El seu impulsor, l’americà Doreen Virtue, assegura que és possible comunicar-se amb els àngels a través d’una baralla de naips. Els terapeutes instruïts en aquesta tècnica curen per designació divina.
O la psicomàgia inventada per un tal Alejandro Jodorowski, artista i director de cinema, que pràctica una mena de teràpia basada en la psicoanàlisi que faria emmalaltir Freud mateix.
Tècniques per a tots els gustos i totes les butxaques i malgrat tot encara no ha nascut el sanador que et puga garantir l’eterna joventut, la immortalitat. La gent és rematadament imbècil, però no fins a caure en el parany de creure que algú pot deslliurar-nos de la velledat i de la mort. Pols som i en pols ens convertirem.
De moment, pel que a mi fa, continuaré creient en el meu metge de capçalera, en els informes de l’OMS o les opinions dels científics reputats. Si allò de la primavera que em va arrabassar no va ser Covid, doncs, no va ser i punt.
