Ja sabeu que Sueca produeix, si fa no fa, la mateixa quantitat d’arròs que pàgines de lletra impresa en tots els gèneres literaris. I que, amb els escriptors, et pot passar com a Broadway: que, mentre lliges en la terrassa d’un bar, entre glop i glop de gintònic, en alçar la mirada del llibre, et pots trobar amb la cara burleta de l’autor de les pàgines que tens entre mans. I pot ser Manel Baixauli, Víctor Labrado, Josep Franco, Xavier Serra, Joan Carles Ventura… Impossible de citar-los tots. De vegades, fins i tot, et trobes l’escriptor Manel Joan i Arinyó que, encara que és de Cullera, t’apareix camuflat amb una bata blanca i amb la veu distorsionada: és quan va de Mateu Lluís Vives. I no és difícil que qualsevol d’aquests lletraferits et diga: «Què fas llegint-me». O que vages caminant pel carrer i que un dels barbers del poble es deixe la persona que està afaitant i et diga: «Per favor, passa un poquet i em signaràs el teu últim llibre». El que no m’havia passat mai és que, després d’una partida de tennis, a l’hora d’esmorzar, es presentara un poeta a compartir una magnífica cebollada amb sèpia que complementàrem amb uns ous caiguts. Evidentment, tot sucat amb una barbaritat de pa. No coneixia personalment el poeta, que resultà ser Ricard Ripoll, perquè, encara que va nàixer a Sueca, de molt menut, se’n va anar a viure a París amb els seus pares, que hagueren d’emigrar per motius econòmics. Després d’estudiar a la Sorbona, anà a viure a Barcelona per continuar la seua activitat acadèmica. Des de l’any 1992, és professor titular de la Universitat Autònoma i dirigeix el Grup de Recerca en Escriptures Subversives… Bé, passe d’explicar-vos el seu currículum: el podeu trobar a la Viquipèdia o a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana a la qual pertany. La bona qüestió és que sabia poca cosa del personatge, encara que me n’havia parlat Francesc, el seu cosí i nouvingut a una partida de tennis que tres autèntics «cracs» portem jugant més de trenta anys. Ricard ha sigut un dels darrers guanyadors dels Premis Octubre, concretament en la categoria de poesia, el Premi Vicent Andrés Estellés, amb Fènix, un poemari que encara no he llegit i que, segons el jurat, «es tracta d’un llibre colpidor i estremidor construït amb poemes que indaguen la brutalitat del suïcidi» amb una escriptura que diuen que «connecta la literatura catalana amb els corrents europeus del segle XXI». Si que deu estar ben connectat amb la literatura europea perquè, encara que no em portà Fènix, em va regalar Les Flors àrtiques, un llibre amb el qual va guanyar el premi Miquel de Palol de 2007 i que té un títol que prové de Les Illuminations d’Arthur Rimbaud:
Oh! Le pavillon en viande saignante sur la soie de mers
et des fleus artiques, (elles n’existent pas.)
Al llibre, em fa una dedicatòria que m’agrada «…, perquè puga llegir uns versos surrealistes. Afectuosament». Me’l llig d’un sol colp, però repetiré la lectura per apreciar millor les fases de cada poema: «la fase de preparació, a l’atzar d’un diccionari, extraient-ne els mots (fase lèxica); la fase de consolidació, on s’organitza una certa mística i els mots comencen a trobar-se (fase gramatical) i la fase de plenitud, on la prosa poètica apunta a una multitud de possibles (fase textual)».
I tornaré a entrar en les qüestions més metafísiques que sempre plantegen els poetes: «Les flors àrtiques no existeixen. La nostra nació tampoc. Hem superat l’època de les essències…» I veus, en les essències de la poesia, les arrels modernes, europees, de Les flors del mal de Baudelaire:
Però res d’això no val el pèrfid, gran prodigi
de la saliva teva, que mossega
i duu a l’oblit una ànima innocent,
i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!
I a les Les flors àrtiques, ens trobem també perduts, buscant paradisos artificials: «Amb el cap ple d’arenes movedisses i els ulls perduts en paradisos artificials, la ciutat s’havia fet petita». Però, com a Baudelaire, els paradisos artificials no són alliberadors, sinó que poden portar a la destrucció, a l’abisme: «Cada nit s’apropava als penya-segats del seu tèrbol passat i quan semblava que podia deixar que el seu cos s’enfonsés en la nit definitiva, una passa el tornava al desfici».
Busqueu Les flors àrtiques que les gaudireu.
