Avui, passejant per València, he comprat un llibre de Joseph Roth, La marxa Radeski. Tot llegint l’opuscle, s’informa que Roth, provinent d’una família jueva, es va exiliar durant l’ascens del nazisme a París, i que va es va suïcidar el 1939. Destí similar van tenir Zweig, Sandor Marai o Primo Levi. No ens podem imaginar des del segle XXI el que van sentir les persones sotmeses al totalitarisme dels segle XX, però sí que podem sentir el dolor que ens arriba per la decisió d’acabar amb les seves vides de persones que el van viure. Persones que ho van viure en primera persona i que el van denunciar i explicar, intel·lectuals compromesos, que fins i tot, com en el cas de Levi, després de sobreviure a Auschwitz, no va poder seguir amb la seva vida. Enfront de tanta devastació, sembla que passats els anys una ombra d’oblit s’estén sobre Europa, però sobretot a Espanya, eixa Espanya mai reconciliada amb la llibertat i els drets humans. Una Espanya que va amnistiar la bèstia feixista i va mantenir el poder d’aquells que torturaren i massacraren el seu poble sense pietat i sense que hagin pagat pel fet.
Ara, 40 anys després de la instauració de la seva democràcia, el feixisme sense embuts truca a la porta dels espanyols. I com era d’esperar, els reben amb braços oberts i la taca impura del feixisme ja arriba al PSOE, que hem vist com de disposat estan a rebre els vots de Vox, si amb això acabem amb els seus «enemics» independentistes. Els espanyols assumeixen Vox com si fora una normalitat democràtica. Han oblidat que el feixisme en totes les seves formes és el responsable de les majors barbaritats i crims comesos en la història. El PP, Ciutadans, però també el PSOE, no reneguen de la seva presència, no el combaten com és obligació moral de tota persona compromesa amb els drets humans, i en no combatre-lo, l’alimenten. Ja donen suport al govern a Andalusia, entraran probablement al govern de Madrid, i perquè no ixen els números, sinó els tindríem donant suport a Salvador Illa a Catalunya, i continuen avançant, tot arribant a un punt que ja no importa si és Vox qui governa o són les seves idees, i convindrà començar a veure tot el bloc des de Ciutadans a VOX, incloent el PP, com l’actual representació a Espanya del feixisme. El primer pas cap el feixisme ja està fet en haver pervertit la política i haver fet servir el sistema judicial més injust i corrupte de les democràcies europees contra els adversaris polítics, en juídicis polítics interminables, i ho està duent a terme, no ho hem d’oblidar, un govern de PSOE-Podem, que té dintre seu Esquerra Unida i el Partit Comunista, com si d’un joc de matriuskes es tractés.
El que val per al PP i Ciutadans, val per a l’esquerra espanyola, si no es combat el feixisme se n’és còmplice, i ara com ara mantenir els judicis polítics contra els independentistes i els dissidents és fer-li el joc al feixisme. Cal un nou discurs que enfronti les esquerres amb les seves contradiccions, ens va la llibertat i potser la vida. No podem continuar sent presoners del discurs del socialisme espanyol, de «o nosotros o ellos», perquè «ellos» ja estan governat des de la judicatura, des de les policies, des de l’exèrcit, des del parlament andalús, des de cada vegada més ajuntaments. «Ellos», qui són? El trident feixista? Però no és cert que el PSOE governa amb el PP i Cs en molts llocs? I que fins i tot Ximo Puig va tantejar Cs?
«Ellos» són el poder espanyol que manté les estructures jurídiques que oprimeixen la gent, que continuen amb els desnonaments, amb la falta d’habitatges, amb la misèria del camp. «Ellos» són els que persegueixen Valtònyc, Tamara i els milers de regidors i batlles catalans. «Ellos» són els que han empresonat els companys de Castilla Comunera i Pablo Hasél. «Ellos» són el poder espanyol, i eixe poder ha assumit el feixisme com si fora una opció democràtica més i no ho és, i no ho hem d’oblidar.
