La sanitat pública espanyola ha sigut durant dècades l’enveja del món, i certament era una sanitat espectacular, on tothom o gairebé tothom rebia una atenció sanitària adequada a les seves necessitats. Parlem d’una època on els malats i les seves famílies tenien poques exigències; parlem d’una època on la tecnologia sanitària era pràcticament inexistent i l’atenció depenia del saber dels metges; parlem d’una època on els metges arribaren en al·luvió al sistema sanitari i a un sistema d’aprenentatge, el MIR, que dotà els professionals d’un coneixement excel·lent alhora que es mantenien uns salaris extremadament baixos.
Aquestes tres característiques van dotar el sistema públic sanitari espanyol de la seva aurèola d’excel·lència. Però la societat avança i el sistema públic de salut, com ja hem pogut comprovar en altres activitats humanes, ha estat sotmès a dues forces antagòniques: per un costat l’impuls depredador de la dreta i el seu afany de privatitzar tot el que sigui privatitzable, i per altre costat l’impuls jerarquitzador de l’esquerra. En el primer cas, per a fer front al canvi de paradigma que va suposar l’augment de l’exigència de la població, en voler una atenció digna, l’augment brutal de la tecnificació i sobretot la despesa farmacèutica de la mà de noves teràpies; i la reivindicació d’un salari digne, o si més no, d’un reconeixement del treball mèdic. Es va començar amb experiments més o menys assenyats de privatització, que sempre van suposar un empitjorament del serveis prestats a la població, que era realment l’objectiu de la dreta governant, per a desviar diners cap a la iniciativa privada en forma d’assegurances. Però estava a l’ADN de la dreta salvatge que patim fer el que ha fet. El problema ve quan l’esquerra, que és a qui pertoca salvaguardar els drets individuals i fer-los compatibles amb els socials, es mostra incapaç de garantir els mínims necessaris per a mantenir uns serveis públics de qualitat. I és el que ha fet amb la sanitat pública, la qual ha malbaratat i ha posat als peus dels cavalls.
El primer gran error ha sigut considerar els metges i metgesses com a peons d’una cadena de muntatge, tot convertint els sistemes de gestió en unes jerarquies absurdes on ha prevalgut la docilitat dels càrrecs al mèrit dels mateixos; no és una nova política, ho vam patir durant l’època del PSOE de González, quan els dirigents sanitaris socialistes es van comportar com capatassos, i ara ho han tornat a fer, sols que ara, com que ja no queda res per a gestionar, res importa i tot està en caiguda lliure. La complexitat de la salut al segle XXI res té a veure amb la senzillesa de la Sanitat als anys 80 i 90 del segle passat. El PSOE, i no diguem ja Podemos o Compromís, ni s’han assabentat, han reproduït l’esquema jeràrquic que ja havien assajat durant l’etapa de González, tot esperant que el sistema funcionés, però no ha funcionat, de fet no podia funcionar de cap de les maneres. El segon gran error ha sigut no avaluar correctament el grau de tecnificació assolit per la sanitat, i que requeria de personal cada vegada més expert, i d’uns sistemes de distribució del treball distint, cosa que havia de suposar un augment de les plantilles i una inversió en formació major. De fet, la pulsió de les esquerres va ser just la contrària, tot i que ni això, van intentar fer prevaldre l’atenció primària (almenys ideològicament), sense dotar-la tampoc, i enfrontar-la a la sanitat especialitzada. Del resultat d’aquesta visió obtusa i antiga, i l’absència de contacte amb una realitat que els desbordava, tenim un sistema de salut desballestat i cada vegada més anacrònic. Per últim, el tercer gran error, que al remat és el mateix que les esquerres dogmàtiques han comés sempre, ha estat menystenir la població a la qual, suposadament, hi volen servir. Les persones, totes, al segle XXI, ja no són una massa amb molt poca formació i esporuguida, que sortia de la llarga nit del feixisme. És una població dinàmica, formada, que sap el que costa el temps i que vol respostes ràpides, perquè així és el món i, a més a més, una població criada dins del capitalisme i la competitivitat. Els seus valors no són els valors d’una població acostumada al sofriment i l’escassesa de la transició, i evidentment eixa població no es conforma amb una llista d’espera de mesos per a fer-se un TAC, una ECO o una analítica determinada, o acudir a un especialista determinat que li done les respostes que necessita.
Les esquerres no han entès que el món ha canviat. Els professionals són distints als que ells gestionen avui dia amb esquemes del segle passat; la tecnologia és distinta a la que existia quan el PIB destinat a sanitat era inclús superior al que es destina avui; i els administrats no són ja aquella massa agraïda que veia a Felipe González com el salvador que tant anhelaven.
Fruit d’aquest canvi de paradigma podem dir que la sanitat pública espanyola ha deixat de ser un model a imitar per ningú i ha entrat en una decadència potser irreversible donada la inutilitat dels polítics que ens ha tocat patir. Aquest esquema amb alguna variant es podria, segur, aplicar a l’altra pota de l’estat de benestar: l’educació pública, si bé aquesta mai ha assolit el grau de prestigi que va assolir la sanitat pública.
Les esquerres espanyoles, però sobretot el PSOE, hi són les responsables, una vegada més, de la desfeta de l’estat de benestar, però si volem redreçar ni que siga mínimament aquest estat de coses, el primer pas és reconèixer que existeix dita desfeta i qui en són els responsables.
I la solució no passa per augmentar els recursos econòmics, que òbviament es necessiten. Passa per un canvi de paradigma en la relació entre els governs, els administrats i els professionals. Sense aquesta necessària revisió del paper dels actors que hi intervenen, qualsevol abordatge merament econòmic i jeràrquic del problema dels serveis públics està condemnat al fracàs.
Agermana’t
Cada dia estem més prop d’aconseguir l’objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l’import. Et necessitem ara. Informa’t ací
