Lluita obrera i transició democràtica

La transició està sent objecte de revisió crítica i es qüestiona la visió idíl·lica que la presentava com un model i exemple, puix malgrat les negociacions que es van generar entre les elits polítiques estatals, va haver-hi una violenta repressió per part de la Policia, Guardia Civil, i grups feixistes1. No obstant això, encara queden altres aspectes per conèixer, en gran part a causa dels entrebancs que existeixen per accedir a alguns arxius. Aquestes notes o apunts intenten aproximar-se al paper que les lluites obreres van tindre en eixe procés, en tant que les reivindicacions per assolir les llibertats sindicals i les millores poden ser un rellevant component a considerar2.

Anys seixanta

Ens situem als anys seixanta del passat segle. Malgrat la manca de llibertat i la repressió, el moviment obrer es recupera, noves generacions s'incorporen al treball, i formes d'acció i organització es concreten. Aquest procés es desenvolupa en l'àmbit estatal de manera desigual, en funció de les circumstàncies de cada territori. Aleshores el nou moviment obrer, juntament amb els moviments estudiantil i veïnal, creixerà i generarà un seriós problema al règim, el qual anirà buscant reformes mínimes, no sense deixar de reprimir tota activitat fora del marc legal imposat. Sobre aquest tema, hi ha molta lletra impresa, malgrat que els responsables d'eixa repressió no han estat jutjats pels tribunals.

Com he indicat, l'assentament del moviment obrer fou desigual, tant pel que fa a les formes i objectius com al grau d'implantació. L'element comú de totes pràctiques, tant les més radicals com les més moderades o pactistes, implicava trencar amb la legalitat existent o, com a mínim, una vulneració de normes. Per fer front a tota eixa problemàtica, es crearen els despatxos d'advocats laboralistes, amb una funció de defensa i assessorament, una tasca a la qual em vaig incorporar, puix calia conèixer les escletxes de la legalitat franquista per ampliar les possibilitats. Des d'aquella experiència puc donar fe de com l'aplicació de lleis va anar modificant-se, de forma que alguns tribunals- inicialment les Magistratures de Treball3 van fallar de vegades a favor del dret de vaga, sense reconèixer-ho així òbviament.

Vagues i lluites

Les vagues de la conca minera d'Astúries del 1962 són considerades com un punt d'inflexió del canvi que es va operar a l'Estat. El context és d'un franquisme tecnocràtic, amb una política econòmica basada en l'explotació4 i modernització tècnica, que té l'objectiu de participar en el mercat exterior i incrementar el turisme. Els moviments migratoris i la concentració de masses obreres als grans nuclis industrials creen noves situacions i les dures condicions de vida van generar malestar i reivindicacions de millores de condicions socials. Un element a tindre en compte és la presència d'un sector de l'Església que se sumà a la lluita per millorar la situació5.

Algunes lluites van ser referents a tot l'Estat: les del Baix Llobregat, Seat, Tren De Bandes en Fred d'Etxebarri, les d'Astúries esmentades, el Ferrol, Vigo, Harry Walker, Roca, Fasa-Renault, Vitòria... En relació amb les característiques estratègiques van existir dos línies: la majoritària va anar copant els espais legals existents, a través de les eleccions del Sindicat Vertical, la qual cosa implicava, a les fàbriques, guanyar llocs d'enllaços sindicals i dels jurats d'empresa6. Aquesta opció, que defensava el Partit Comunista i que va ser la majoritària en Comissions Obreres a partir de la seua fundació, també era en part compatida per sectors de les organitzacions vinculades a l'Església (JOC, HOAC). L'altra forma va estar la representada per organitzacions o corrents que emfatitzaven l'autonomia de classe i donaven tot el protagonisme a les comissions representatives i les assemblees, i que, per tant, actuaven al marge dels càrrecs legals7.

Les lluites van existir i sempre van estar reprimides8. Les negociacions sobre les condicions de treball es regulaven per convenis col·lectius d'empresa o de sector productiu (construcció, metall, tèxtil...) introduïts per llei el 1958. Aleshores els convenis col·lectius eren un instrument per augmentar la productivitat i es negociaven, cosa que inevitablement sempre generava tensions i sovint vagues. Durant aquestes darreres, la repressió actuava i es produïen acomiadaments de les persones que eren acusades de responsables de la vaga. La solidaritat i la lluita per la readmissió dels acomiadats es convertí en una constant. Alguns jutges van admetre una via indirecta de mitigar la situació declarant els acomiadaments improcedents, perquè no quedava acreditat que les persones acomiadades eren les instigadores de la vaga.

Al País Valencià els primers pronunciaments favorables es produirien a Castelló de la Plana, a la Magistratura que regentava el jutge Francisco Carrión Navarro, amb ocasió de les vagues de Segarra a la Vall d'Uixó i a l'empresa Inca. Aquests pronunciaments van ser un model que es va reproduir al Cap i casal en altres casos, com ara la d'Unión Naval de Levante, la construcció, el tèxtil, Ford, Macosa, Feycu, Mara, el calcer... i moltes més. Per cert, el governador civil de Castelló va manifestar el malestar que havien generat les sentències del jutge Carrión a la patronal castellonenca9. Per altra banda, la repressió policial causà víctimes mortals, com van ser Teófilo del Valle a Elda i Valentín González a Abastos a València, sense que els tribunals reconegueren les responsabilitats pels assassinats policials.

Final del Règim, transició

Mort el dictador, tot el sistema entrà en crisi i, com sabem, el resultat del procés fou reconduït cap a una transició pactada. En tal negociació estigué present el PCE, que era el partit que representava la part majoritària del moviment obrer, i que podia garantir «l'estabilitat social». Els negociadors provinents10 del franquisme tenien dades i sabien perfectament el paper hegemònic que jugaven els comunistes; no podien ignorar el creixement de la lluita social. Per tant, la pregunta seria: quin pes en l'eixida pactada de la dictadura tingueren les lluites i el moviment obrer? La resposta ens portaria a consultar els arxius de les clavegueres del franquisme i als testimonis del món empresarial. No descarte que les lluites obreres van obrir escletxes, que moltes llibertats es van aconseguir a base de sacrificis anònims. La meua hipòtesi és que una part del franquisme negocià per necessitat.

Vistes les coses amb perspectiva, resulta manifest com des dels anys seixanta el franquisme s'enfrontà amb un moviment obrer cada vegada més fort, i com la classe dominant, els empresaris i els oligarques, es van adonar que calien canvis polítics de gran profunditat. La mort de Franco oferia la possibilitat d'una eixida negociada entre sectors del franquisme i les elits opositores, una cosa que anys abans ja havia formulat Santiago Carrillo al llibre ¿Después de Franco qué? He de dir que quan el vaig llegir no em vaig adonar de les possibilitats obertes, i és que l'astut polític ho tenia tot ben pensat.


Notes: 

1. Hi ha diferents càlculs de víctimes mortals, entre 150 a 200 per motius polítics i sindicals.

2. A més de les lluites a les fàbriques, cal considerar les de les barriades obreres.

3. Fins quasi el final de la dictadura les Magistratures eren uns tribunals especials que s'ocupaven dels conflictes entre obrers i les empreses.

4. A partir dels 1958, hi ha un canvi de política econòmica introduint els coneguts «Planes de Desarrollo».

5. En concret les Germandats Obreres d'Acció Catòlica i la Joventut Obrera Catòlica, Hoac i Joc.

6. La legislació permetia a les fàbriques dos formes de representació, els enllaços, i els Jurats.

7. En aquesta línia estarien els anomenats Antònoms, les Plataformes Anticapitalistes, sectors minoritaris de CCOO, entre altres.

8. Pensem en el procés 1001 als dirigents de CCOO.

9. Citat al llibre de Josep Miralles Els anys que van viure perillosament.

10. Aquells agrupats en la Unió de Centre Democràtic i altres d'Alianza Popular.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.