La corbata de Sánchez

M’agradaria saber qui ha estat l’autor, l’inventor, de l’episodi de la corbata de Sánchez. No crec que el president tinga la capacitat de crear tot sol una maniobra tan bona de distracció —li diuen «cortina de fum»— que ha deixat descol·locats «amics» i «enemics». Aquest personal de la política d’ara necessita assessors que inventen aquestes bajanades. Dic bajanades perquè no es tractava d’una mesura seriosa com la que va fer el Ministeri de Medi Ambient de Japó el 2005, quan dissenyà una campanya per reduir les emissions de CO2, en què recomanava vestimenta informal i reduir l’ús de la corbata. El de Sánchez va ser un gest només provocador per sorprendre i desviar l’atenció del personal. Va aparéixer davant dels periodistes per presentar el balanç del primer semestre de l’any, sense corbata, amb camisa blanca desbotonada per dalt i amb jaqueta blava. I els va dir que, des d’aquell divendres, no portaria corbata com a gest personal per contribuir a l’estalvi energètic. I demanà als seus ministres, alts càrrecs i sector privat que feren el mateix. Però, amb molt poques hores de diferència, el president espanyol va fer servir l’helicòpter Súper Puma per traslladar-se fins a la base aèria de Torrejón per recórrer un trajecte de només 25,8 quilòmetres en els quals ha cremat 180 quilos de querosé, segons els càlculs dels homes i dones del PP, que es veu que tenen poca faena i van picar l’ham de seguida. I ens conten que, si Pedro Sánchez haguera utilitzat un cotxe, només haguera consumit cinc litres de gasoil. No han tingut temps o no han pensat de calcular que hauria costat, si haguera agafat un cotxe elèctric. Tenen raó els del PP quan diuen que el truc de la corbata és per «distraure» sobre altres qüestions. La llàstima és que els «populars» no s’ha distret prou com per calcular amb exactitud quantes corbates s’han de traure els ministres i alts càrrecs per estalviar la despesa d’energia dels 25 quilòmetres amb helicòpter. Haguera sigut una dada molt interessant i il·lustrativa. 

Però, no només el PP va caure en la trampa. Altres enemics, però també amics de Sánchez, se  sentiren obligats a parlar de l’ús de la corbata i no del preu de la gasolina o d’altres qüestions més importants. Resulta instructiva la piulada de José Manuel Soto. La traduïsc al català perquè queda més simpàtica i indica que el personal veu la història segons la part de la barrera en què està situat: «No he fet servir mai corbata a l’estiu i tampoc gaire a l’hivern, però a partir d’ara la portaré fins i tot al gimnàs». «I per què no a la platja per nadar en la mar?», em pregunta una amiga mentre em llig la notícia. La veritat és que el senyor Soto és «autèntic». A l’altra banda de la barrera, podem trobar Miguel Sebastián a qui, en el seu temps, el president del Congrés José Bono, fa una dotzena d’anys, li pega un puro per no portar corbata. Un puro que volgué recordar amb una piulada un poc més amable: «12 anys després... Sí, es pot estalviar energia. Bo per al PIB, bo per a l’IPC. Bo per al medi ambient».

Aquestes maneres de fer en política —com tot— ja les havien inventades els grecs, que sabien moltíssim (recordeu que inventaren aquestes coses i no van voler inventar la bicicleta que és l’únic mitjà de transport que no té sentit, perquè és la persona qui porta el mitjà i no a l’inrevés, com toca). Alcibíades, estadista, estratega i bon orador i a qui se li atribueix una gran capacitat per vendre bé els seus èxits i amagar els fracassos, es va fer famós per inventar allò que en aquell temps encara no es deia «cortina de fum» en política. Si voleu recordar d’on procedeix el terme «cortina de fum», només heu de consultar l’Enciclopèdia: «Núvol o boira artificial que és col·locat entre les forces pròpies i l’enemic a fi d’amagar el moviment d’aquelles». En el cas d’Alcibíades no era cap núvol o boira, ni cap corbata com la de Sánchez. En el cas del grec, com sabeu, va ser la cua del seu gos. Un gos afavorit i graciós que, segons les cròniques, li va costar una fortuna. Un dia sense cap prescripció de cap menescal li va tallar la cua en públic. I aquella barbaritat que va fer lleig un gos que havia sigut bonic va produir un escàndol descomunal i molts retrets dels seus amics i partidaris. Quan aquests li digueren que tothom parlava de la cua del seu gos i li preguntaren per què ho havia fet, ell va contestar rialler: «És exactament el que vull, que xarren sobre la cua del gos i no d’altres coses».

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.