Tot i ser un conversador inesgotable, sobretot de llargues nits que es fonien amb el raig més matiner, Joan Fuster ho tenia clar i ho deixà escrit: «La meua posteritat serà de paper». Era un home de paraula escrita: «Verba volant, scripta manent», diu el vell adagi, i no s’acabava de refiar de la vèrbola, l’evanescència i la vulnerabilitat de la paraula oral; a més, sabia –ho havia patit en la seua pròpia pell– que les efusions en la conversa i la franquesa i claredat en algunes entrevistes podien ser mal interpretades, quan no tergiversades, i una volta transcrites, allò restava, manava i perdurava (scripta manent) i això de vegades suposava un risc d’alt voltatge. No obstant això, i malgrat certa «reticència» a concedir entrevistes, Fuster va ser entrevistat al llarg de la seua vida moltíssimes vegades, tant en premsa, com en ràdio i en televisió.
L’editorial Afers va publicar el 2003 De viva veu, un volum que recollia, a partir de la pacient recerca d’hemeroteca d’Isidro Crespo, gran part d’aquestes converses i retrats, sota l’edició i introducció del mateix Crespo. Quasi vint anys després –coincidint amb l’Any Fuster i contant amb la col·laboració de la Institució Alfons el Magnànim– Afers ha reeditat, revisat i ampliat aquest volum, en aquesta ocasió, amb setze entrevistes més i un pròleg de recomanable lectura d’Enric Sòria, comissari de l’Any Fuster a Catalunya i autor d’una de les entrevistes més sucoses del llibre.
Només cal llegir algunes d’aquestes converses a l’atzar per confirmar que el Fuster oral era, amb tanta força o més que l’escrit, una veu que incomodava, perquè responia al pensament i els raonaments d’una persona poc convencional, provocadora, extremadament intel·ligent i divertida. Una part crucial d’aquest llegat oral per a entendre’l encara millor. Com escriu Enric Sòria: «El Fuster oral conservava també molta de la destresa i l’enginy incisiu de l’escriptor professional».
En aquestes converses que l’editorial Afers recupera, Fuster deixà pistes sobre els seus diferents moments vitals i intel·lectuals, els seus nombrosos dubtes, les poques, però fermes conviccions, i els embats de la realitat que l’envoltava i que marcaven, d’alguna manera, el seu estat d’ànim i les seus forces. Aquesta oralitat registrada –precisa i rigorosa alhora que espontània, vivaç i natural– suposa sovint una mena de balanç, d’examen de consciència en veu alta, encerts i «desencerts», i en ocasions, una ocasió per a l’autoafirmació. Converses i intercanvis d’idees que ajuden a prendre-li el pols al moment històric, polític i literari. Tot allò que apassionava i preocupava l’intel·lectual de Sueca està ací.
Llegir aquestes entrevistes és resseguir la seua vida, almenys com ell volia recordar-la, conèixer, de primera mà, els canvis i evolució en el seu aprenentatge d’escriptor i la seua professionalització: quins autors li agradaven més, què llegia en cada moment, què opinava sobre la literatura catalana i universal. I per si fos poc, aquest collage de converses ajuden a copsar la integritat humana i intel·lectual de Fuster: «No tinc cap altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble.»
En gran part d’aquestes converses, com també en els seus assaigs, Fuster, lector i continuador de Montaigne, proposava un replantejament continu d’ell mateix: «El meu ofici és ser Joan Fuster». Una actitud semblant, d’altra banda, a allò que l’economista Albert O. Hirschman –en una extensa, profunda i molt recomanable entrevista publicada en Passatges de frontera (Afers)– anomena «autosubversió». Una autosubversió plantejada amb ironia i subtilesa, que «encaixa plenament amb la tendència a explicar i interpretar els fets socials no segons teories d’aquelles que ho volen explicar tot, altament generals i abstractes, sinó d’acord amb l’especificitat complexa i irreductible dels fets socials mateixos». Aquesta «autosubversió» a l’estic Hirschman sobrevola sovint el pensament de Fuster, tant en els escrits com en les converses.
Mentre esperem la biografia intel·lectual de Joan Fuster, les entrevistes recollides en A viva veu (Afers) i la Correspondència (3 i 4) són imprescindibles, tot i que ho seran sempre. En elles, molt més que no pas en els seus Diaris, Fuster s’obri, mostra el seu dia a dia, la feina, les inquietuds i preocupacions, els encerts i els «desencerts», les petites satisfaccions, les amistats i admiracions. S’hi despulla políticament parlant i fins i tot personalment en alguna que altra ocasió, sempre molt subtilment. En aquestes converses és, més que mai, ell mateix, no hi ha cap impostura ni falsedat, no solia haver-ne mai, de manera que, una vegada el periodista trau el quadern, connecta la gravadora o la càmera o s’obri el micròfon, Fuster es mostra cordial i espontani, agut, sincer, i sovint punyent i provocador, res més lluny del «políticament correcte». Atent, receptiu, educat, però també impetuós i taxant, quan estava cansat i pensava que allò s’havia d’acabar, deixava anar una pregunta incòmoda als periodistes o un d’aquells «Cristo!» que ho deixava tot clar.
Precedides pel pròleg d’Enric Sòria, a més d’una valuosa introducció a la segona edició i també a la primera d’Isidre Crespo, i acompanyades al final amb una relació de la procedència i data de les entrevistes, un índex onomàstic i un índex del llibre, a més d’un quadern central de fotografies encertadament seleccionades i estampades sobre un paper de qualitat, aquest llibre és un artefacte molt valuós, un llibre magnífic, si em permeteu que em deixe dur per cert entusiasme! Una edició acurada d’un testimoni oral imprescindible, a la qual podem tornar de tant en tant amb l’esperança de trobar-hi lucidesa, humor, esperit crític, i esperança, entre tantes altres coses.
I si bé no cal llegir-les totes seguides, en resultaria una mica embafador, justament per a evitar-ho hi ha els índex i les indicacions dels textos introductoris que esmentava, els quals donen algunes pistes i consells per a la lectura. Els lectors, per descomptat, els podran prendre en consideració o no. Jo ho he fet i, pensat i debatut, he anat llegint d’ací i d’allà, com si es tractés d’un «guateque» on hi ha una gran varietat d’aperitius i pots agafar primer aquells que més et fan la boca aigua.
I ara, per a obrir boca, agafeu el llibre, obriu-lo a l’atzar i comenceu a llegir. Ja em contareu…
