Com que a ma casa sempre s’ha dit que la calor la fa a rogles, busque el racó que més em convé, per on més airet corre, per fer una ullada al mòbil i veure les novetats. En el WhatsApp em trobe l’amic Pep Ferri, que em diu: «Avui he conegut Guillem Cortés, que estava a vora mar sota un para-sol llegint, com tu contaves en una columna. Jo acabava de llegir el seu llibre Un estiu devastador, recomanat per tu i hem estat xarrant un poc». «És un bon xicot», li conteste, a través de la maquineta. «T’ha agradat el llibre?», li pregunte. «És molt interessant llegir coses del teu poble, sobretot, d’aquells anys», em contesta. Ens acomiadem, comprove que no tinc més notificacions de WhatsApp i, com no tinc ganes de fer faena, entre al Facebook per fer una ullada als amics virtuals. I el primer que em trobe és una entrada de Joan-Daniel Bezsonoff, que diu: «Actualment llegeixo autors massa bons que em cohibeixen. Com puc gosar escriure després de llegir Gianfranco Calligarich, Jean-Christophe Grangé o Romain Slocombe? Val més que plegui». Un text que Bezsonoff il·lustra amb la foto de la portada del llibre L’últim estiu a Roma, de Gianfranco Calligarich. Com que el text de Bezsonoff em commou i sempre estic disposat a viatjar a Roma encara que siga a través d’un llibre, me’l compre de seguida.
I ja porte un parell de sessions llegint una novel·la que, amb els anys, s’ha convertit en un llibre de culte. Quines coses més estranyes els passen de vegades als llibres! El 1973, el llibre de Calligarich va guanyar el premi Inedito i es convertí en un fenomen editorial. L’editorial Garzanti va fer un tiratge de disset mil exemplars que es van vendre al llarg d’un estiu. Malgrat que el llibre es va exhaurir de seguida i tingué magnífiques crítiques, no sé per quines raons va desaparéixer del mercat i el personal l’havia de buscar en llibreries de vell o en les parades ambulants dels carrers. No es va tornar a editar fins 2010 per l’editorial Aragno i també va tindre molta repercussió fins que també s’exhaurí, i això que no va parar de tindre presència i, fins i tot, era matèria de tesis doctorals. Ara, Bompiani és la tercera editorial en quaranta-tres anys que torna a donar llum a aquesta joia.
En aquesta novel·la coneixes Leo Gazzarra, el seu protagonista, que ha deixat Milà per voler ser periodista a la mítica Roma de la dolce vita. Gazzarra va molt perdut recorrent la ciutat carregat d’alcohol. Víctima de la solitud visita les terrasses dels bars de llocs on tu —pobre lector— et faries una bona cervesa ben fresqueta: la Piazza del Popolo, Trastevere, la Via del Corso, Campo dei Fiori, la Piazza de Spagna i, sobretot, la Piazza Navona on la font «resplendia immòbil, amb el seu fons blau al bell mig de la plaça deserta». És una història bella, però trista en què Leo Gazzarra s’enamora d’Arianna, una dona que tenia en ment una tesi de llicenciatura que demostrés que Borromini era superior a Bernini. Una narració en primera persona que comença en un dia de pluja primaveral en una Roma desmemoriada i sorpresa que s’ompli de perfums cada vegada més fragants després de cada aiguat. «Tant, que no hi ha a la meua vida un dia tan saturat d’olors com aquell en què va començar aquella història». Una història plena de passejos en què els personatges s’aturen a la terrassa d’un bar d’una piazza mítica per construir uns diàlegs que tenen el sabor del whisky: «És guapa, amor meu, i les persones guapes sempre són imprevisibles. Saben que facin el que facin les perdonaran. És millor fins i tot que ser ric, perquè la bellesa, amor meu, no fa mai pudor d’esforç i de conquesta, sinó que ve directament de Déu, i amb això n’hi ha prou per convertir-la en l’única verdadera aristocràcia humana, no creus?».
