Inadvertidament, de manera natural, puc constatar ara que el 80% dels llibres de narrativa que he llegit en les últimes setmanes i m’han agradat és obra de dones. Això no hauria de ser res remarcable. Soc un convençut que el segle XXI és i serà femení, i que els hòmens ja podem anar apartant-nos-en per a deixar-hi lloc. I em sembla bé: els mascles ja hem fet massa maleses en els últims segles. Ara és el torn –justícia històrica- per als errors de les femelles.
Passe moltes hores llegint. Per plaer –per pur plaer- però també perquè aspire a escriure algunes ratlles amb sentit abans de morir-me. Tinc un blog que es diu Ofici de lector perquè la lectura és la principal escola de l’escriptor. No es pot escriure sense haver llegit molt. L’ofici del lector, a més, no es pot fingir. El d’escriptor sí. No hi ha lectors fake, però la figura de l’escriptor o escriptora fake és molt característica de la nostra època. Ara qualsevol a qui publiquen un llibre ja es creu Shakespeare. Ningú es considera pianista, enginyer, sexador de pollastres o analista de sistemes sense un mínim de requisits i formació. Però escriptor o escriptora -i potser artista (pintor, escultor, performancer…)- sí. Què hi farem.
Les dones que adduiré avui ací, però, no fingeixen el talent: el tenen. I això s’ha de celebrar. No és fàcil ser dona i tindre autèntic talent, avui dia. A una dona que vulga ser escriptora, o qualsevol altra activitat artística, la temptació fake deu assaltar-la sovint. Una veueta profunda li parla a l’orella, i li diu: «eres una víctima». I després: «Aprofita-te’n». I ja la tenim.
El qui no va de víctima, a la nostra època, és perquè no vol. Jo mateix en seria una: com a valencianoparlant i bla bla bla. Però quan ens llevem de damunt eixa pesada pell, quan decidim fer alguna cosa en la nostra vida que siga una aportació positiva a la societat, quan transcendim les nostres limitacions i les nostres febleses i creem, estem escrivint l’arqueologia del futur. Sense cap dubte.
Les escriptores de què vull parlar-vos ací són molt diferents entre elles. Elisa Levi, per exemple, és una xavala molt joveneta que amb la seua segona novel·la, Yo no sé de esas cosas, m’ha captivat. Un tour de force estilístic ambientat en la ruralia infinita i al·legòrica, un relat magníficament ben travat, que augura promeses d’excel·lència per a l’autora.
Una altra jove promesa, que ja no és només una promesa: la mallorquina Laura Gost. La seua segona novel·la El món es torna senzill és un prodigi de sintaxi natural (si això no és un oxímoron), tot abordant temes complexos, com ara l’anorèxia. Un altre nom a tindre en compte.
De la també illenca Aina Fullana Llull he de dir poca cosa més del que ja vaig argumentar quan em vaig ocupar de Els dies bons al blog Ofici de lector. D’allí són aquestes frases: «Els dies bons, en realitat, pot llegir-se com una faula estupefaent sobre la impossibilitat de la redempció si no és a través de la transformació literària. La seua jove autora maneja amb gràcia el difícil equilibri entre el registre oral i el pròpiament culte i demostra una oïda excel·lent per a reproduir la varietat mallorquina col·loquial de la llengua comuna».
Però no són tot debutants les autores que m’agraden. Empar Moliner, per exemple, ha firmat una novel·lassa amb Benvolguda, la crònica mordaç i fabulosament ben escrita sobre una dona enfrontada al drama de la menopausa (i d’una curiosa infidelitat).
I què dir de la també veterana Rosa Montero. El seu llibre El peligro de estar cuerda, una indagació personalíssima sobre els punts de contacte entre el geni i la follia, m’ha arribat al cor. Sobretot quan ha defensat, con un par, que la Lolita de Vladimir Nabókov (contra el que brama tant de talibanisme analfabet) «no es una obra a favor de la pedofilia», sinó «una novela maravillosa». Chapeau! [«El peligro de estar cuerda», per cert, és un vers d’Emily Dickinson]
Més veterania: Hi ha un país on la boira, de Gemma Gorga, és un delicat i bonic relat de viatges a propòsit de l’estada de l’autora a San Francisco. El vaig abordar així al meu blog: «Literatura, cinema, pintura (i, encara, fotografia). Un país on la boira és la demostració que per a viatjar no cal eixir de casa, però, posats a fer-ho, és la nostra mirada la que ho determinarà tot. Hi ha qui fa la volta al món i no ha comprés ni comprendrà mai res sota cap mena de circumstància. Crec que, d’això, en diuen turisme…»
He deixat per al final els dos últims textos que he llegit. Són dues dones madures, en bona saó literària, una valenciana i l’altra catalana. La valenciana és Bárbara Blasco i la seua novel·la La memoria del alambre una delícia que recupera la vida adolescent dels anys 80 amb un motor metafòric potentíssim i una mirada sobre el sexe fresca i desprejudiciada. A Carla, la coprotagonista, la sorprenen als banys de l’institut fent una fel·lació. La narradora no s’immuta: «No entendíamos el enorme revuelo que causaron unos labios alrededor de un pedacito de carne». And so on.
La catalana a què faig referència és Milena Busquets. D’ella he llegit la versió autòctona de Les paraules justes, que em sembla un dietari encantador i delectable, amb el seu gens forçat equilibri entre frivolitat i transcendència. Literatura, doncs.
I ara diré, reflexionant en veu alta, que no deu ser fàcil ser dona i ser escriptora, encara. Algunes dones, sense talent, creuen que ho mereixen tot (els premis, els honors, l’espai mediàtic…), i de vegades ho obtenen –perquè són dones o com a subproducte de la corrupció generalitzada a les societats catòliques. Aquestes no m’interessen.
En l’altre plat de la balança, hi ha les dones que miren la vida, el sexe, la feminitat, la masculinitat, la realitat, el món, sense mauleria ni apriorismes ideològics ni reconfortants palles mentals. Aquestes són les meues.
Aquest article es podria haver titulat, també, inventari de dones excel·lents. Que està obert i no para de vessar. Cosa que, de totes totes, m’encanta i em fa feliç. I per això volia compartir-ho amb vosaltres.
