Hi ha certs llocs on sempre desitgem tornar, fins i tot desobeint aquell consell que diu: «no tornes mai al lloc on vas ser feliç». Són una mena de ‘santuaris laics’. No cal pensar en indrets de bellesa excepcional ni de grans dimensions, sovint poden ser un racó perdut, unes pedres misterioses, un conjunt d’harmonies sensitives que… Ves a saber per quina raó es donen totes juntes! Al capdavall, llocs màgics… De tot això, en parlaré avui.
Allà on he viscut sempre he trobat un o més santuaris laics. Al País Valencià, uns quants. I quins són aquests llocs màgics a casa nostra? Cadascú de vostès que escorcolle en la memòria. Buscant només una mica, jo en trobe un bon grapat, posem per cas: El Port de Catarroja, la Muntanyeta dels Sants, la Marjal i l’Estany d’Almenara, L’Ermita de Llutxent, el Benicadell, el Pla de Corrals, Tabarca, les Rotes de Dénia i la Granadella (fora de temporada), el Garbí, la Cartoixa de Porta Coeli, la Font Roja, L’Alt de Barcella i la Creu de les Talaies, Aitana, Tàrbena, la Vall de Gallinera, Bocairent, Biar, Simat de la Valldigna, la platja d’Oliva…
Ara bé, no tots els moments del dia ni de l’any acompanyen d’igual manera per tal de descobrir-los i revisitar-los. Els llocs màgics valencians es veuen o se senten millor a poqueta nit o a trenc d’alba. O bé en la tardor i l’hivern, quan la llum no ho abrasa tot… A més, en ocasions ocorre que alguns d’aquests paisatges valencians estan mig amagats en un país de bellesa esquiva que no es copsa a primera vista, on la llum del migdia destrueix matisos i ens enlluerna durant gran part de l’any i on cal endinsar-se amb calma i paciència per descobrir-hi els detalls.
La primavera que vam estar confinats –com la majoria de vostès– jo viatjava de pensament i en ell acollia tots els santuaris laics que havia acumulat fins aleshores i en somiava de nous. Recorde en un dia lent i desesperant haver-ne descobert atzarosament un, mentre navegava per Internet. En vaig prendre nota i vaig pensar: quan la falta de llibertat escampe, hi aniré, i així ho vaig fer. I gràcies a aquells dies de reclusió, he anat descobrint la Marina Baixa a càmera lenta i en diferents moments: ensopida per una pluja salvatge i abrasada pel sol, ajocant-se a la posta i despertant poderosa.
Aquest santuari laic que «venere» des de fa tres anys està perdut a les faldes de la Serra d’Aitana, també anomenat Pas del Comptador, perquè per ací passaven les ovelles per tal que els pastors les comptaren. Dalt del tot hi ha el Penya Roc i si són valents i la coronen –no en estiu, és clar– hi albiraran, en direcció a Callosa d’en Sarrià: la mar, la serra de Bèrnia, el Penyal d’Ifac, el Montgó, i en direcció a Alacant: la mar i el Puig Campana.
Per arribar fins a aquest ‘santuari’ cal saber bé on vas, no és un lloc visible ni molt senyalitzat. La primera vegada que m’hi vaig aventurar, em van haver de venir a buscar, no hi havia manera de trobar en quin punt calia deixar la carretera (un infern d’asfalt a 35 graus) per pujar a la muntanya (un paradís ple d’ombres). És, en part, gràcies a aquesta discreció que aquest racó es manté encara tranquil i silent.
La primera volta que el vaig visitar venia amb una amiga de l’ànima. Jo acabava de superar la covid, o això creia, perquè encara passava les nits tossint. Arribar ací em va (ens va) reviscolar. Hi vam ser felices com feia temps. La segona vegada hi vaig dur un amic especial, a qui m’agrada descobrir-li llocs perquè, a més, s’ho pren amb un entusiasme dissimulat que em fa gràcia. Hi ha persones expressives i d’altres que s’emocionen cap endins, això no vol dir que no siguen agraïdes, només cal conèixer-les i saber-ho copsar. La tercera, hi vaig dur els fills, i el regal va ser un oratge d’estiu i un raig de Sant Martí de banda a banda. Crec que hi van sentir una emoció similar a la meua quan hi vaig posar els peus per primer colp. La quarta vegada vaig venir amb la meua germana i els meus nebots i hi plovia tant que la bellesa va quedar empastifada darrere de l’aigua i sota el fang. Tot i així, tenia el seu encant… La cinquena vegada, després ahir, hi vaig arribar sola. No solc viatjar sola quan viatge per plaer, només ho he fet en comptades ocasions. Amb tot, és una experiència bonica. El món es veu diferent, potser fins i tot més intens, quan no tens a mà amb qui compartir-lo.
Sola o acompanyada, el que més m’estime d’aquest santuari és el silenci del matí i la llum del capvespre, agafar i menjar ametlles encara un punt verdes dels ametllers del jardí, o figues de la figuera, més endavant, quan estiguen madures. Remullar-me en la piscineta d’aigua de pou amb el recer de les parets tel·lúriques d’Aitana, dinar sota l’ombra d’una figuera, sopar mentre la llum va perdent-se… Seure en els gronxadors i llegir-hi durant hores, alçant la vista de tant en tant: al davant, algun mas perdut, al fons a l’esquerra les extensions de conreu de nespres, més enllà a l’esquerra Bèrnia i el Penyal d’Ifac, la badia blava i verda, a la dreta, la platja de l’Albir, el camí que du al far, i més enllà, imaginada, la Serra Gelada i el Puig Campana.
Els meus santuaris laics són, paradoxalment, sagrats per a mi. A ells només duc la gent que estime i m’estima. Són un tros de vida, de privacitat, de pau i de rigor. Ocorre, però, que la persona amb qui més desitjaria compartir-los potser no hi vindrà mai. Qui sap! Estiga on estiga, que li arribe un bri d’aquesta felicitat, també la necessitarà.
