Fa anys –no sé quants- que l’escena política ibèrica es defineix perfectament amb aquest terme: polarització. Ara la gent de dreta és molt de dreta i la gent d’esquerra és molt d’esquerra. I entremig, com sempre, hi ha els indecisos, els passotes i els indiferents.
No em sembla un context particularment desitjable, si voleu que vos diga la veritat. L’extremisme, amalgamat amb la indecisió, el passotisme i la indiferència és un còctel que podria acabar sent digne d’aquell atribuït a l’honorable Viatxeslav Mólotov.
La situació és explosiva, en efecte. I, en aquest context, torne a la meua columna de Diari La Veu (segona etapa) i no m’agradaria prescindir de parlar de política (inexplicablement, encara em sembla una activitat estimulant), entre altres temes.
No he triat mai els meus amics –ni els meus enemics- per les seues idees polítiques. Sincerament, si he decidit establir alguna mena de vincle amb una persona per raons intel·lectuals, emocionals o sensuals, l’última cosa en què m’hi fixe és en la seua ideologia. D’ideologia, si se n’ha de tindre, que se’n tinga, però preferiria que en fora més bé poca. Jo preferisc les idees, que són a la ideologia el que les gallines criades en llibertat a les estabulades en una macrogranja. La qualitat dels ous respectius és incomparable.
Un criteri semblant utilitze quan he de triar els columnistes en premsa. Fa molts anys que procure llegir diversos periòdics cada dia. En paper o en digital (als podcasts encara no m’he aficionat). I els columnistes són els emperadors de la pàgina, impresa o virtual. En tinc de predilectes, i no tenen la mateixa ideologia. No m’importa de quin peu coixegen, en realitat. Com deia Josep Pla en eixe gran vademècum que és El quadern gris (el llibre més important, amb Tirant lo Blanc, de tota la història de la literatura catalana): «La primera cosa que es necessita per a sentir una passió és saber-la expressar». O siga, que si he de dedicar temps a llegir les teues elucubracions, no m’importen la teua vida i miracles: vull que sàpies contar-les. Però precisament el problema d’aquest estrany territori on paguem els impostos és que hi ha massa apassionats, i massa pocs capaços d’embridar les seues emocions expressivament…
Amb aquesta pretensió torne jo també ara a l’aparador de Diari La Veu. Que els meus lectors, si n’hi ha, no em lligen necessàriament per a reafirmar la seua pròpia ideologia, o per a blasmar els indicis de la contrària. No puc oferir ni missatges de salvació, ni consignes útils, ni generoses corretges de transmissió, ni resums apressats ni calcomanies acolorides. Les cartes, cap per amunt damunt la taula.
Fa anys vaig llegir per primera vegada, en una d’aquestes revistes que hi ha als seients dels avions (em sembla que en un vol de tornada des de Kíiv o des de Moscou, no n’estic segur), una frase de Charles Bukovski que sempre m’ha fet pensar: «El problema amb el món és que la gent intel·ligent va plena de dubtes, mentre que la gent estúpida va plena de certeses».
Jo aspire a la intel·ligència perquè per a aspirar a l’estupidesa sempre estic a temps (i ja n’hi ha massa, de candidats). Per tant, no m’agrada la polarització. Vull viure envoltat de persones amables, liberals i tolerants. Que pensen i que escriguen el que vulguen (mentre sàpien expressar-ho!), però que no utilitzen la seua manera de pensar per a traure els ulls als altres. És demanar massa?
