Senyals de fum

L’altre dia, sense saber ben bé per què, vaig posar una rentadora amb les bates que ma mare va deixar penjades al dormitori de la caseta l’estiu passat sense imaginar que ja no tindria ocasió de lluir-les, que ja no haurien més estius ni més tertúlies per a comentar vida i miracles de la contornada entre glop i glop d’orxata i cops de ventall al pit. I així, mentre mirava aquella roba estesa, vaig veure en aquell festival d’estampats de dubtosa combinació la meua manera particular de fer senyals de fum amb l’esperança que allà on estiguera li arribaren totes les coses que volia dir-li.

Coses com que ara he entès perquè la seua vida era eixa caseta vella, feta a pedaços, com es feien abans les casetes al camp, segons les necessitats familiars i els estalvis.

O com que eixa caseta vella em dona ara a mi la vida perquè em permet seguir connectada a ella, i sentir com si d’un moment a altre anara a aparèixer de nou.

Dir-li amb eixes senyals de fum que no ha de patir per les seues plantes, que seguisc regant-les i que, fins i tot, encara que li coste creure-ho, m’he fet experta en plantar «ullets», com deia ella. Que li bonegue amb tanta força com ella a eixe gat impertinent que segueix entestat en pixar-se en el llimoner de davant de casa, però que a ell li fa igual i no fa menció alguna d’estar planejant canviar d’hàbits per més que m’impose. Que m’he ensenyat a fer el seu mantecao, però que encara que ara el prepare jo, segueixen demanant-me «el mantecao de l’abuela». Que m’he mort de riure amb algunes coses que guardava en els armaris i en la despensa -fins i tot crec que he trobat una dent meua que el ratolí Pérez es va oblidar en alguna ocasió per les presses, però de totes totes, la seua inventiva per a reciclar peces de roba m’ha semblat superior- . Que continuem amb el tractament a la seua palmera favorita i que tot indica que li ha guanyat la partida al maleït picut. Que l’arbre de l’amor seguirà on ella va decidir plantar-lo, però que hauré de moure algun que altre arbre per a facilitar-nos el pas perquè s’ha encabotat en créixer i ella no va saber calcular ben bé les distàncies recomanades perquè tots poguérem conviure en harmonia. Que de tant en tant arriba un bumberol mentre estic estirada a l’hamaca i, com ella, mire el color per a repetir automàticament allò de «bumberol negre, visita alegre», encara que això mai acabe d’acomplir-se del tot. Que no m’acostume a no escoltar cada vesprada, només tocar les cinc, aquella pregunta recurrent de «no te faries alguna cosa fresqueta?». Ni les seues queixes d’amagades en considerar que els meus talls de gelat no eren XXL com a ella li agradaven, sinó de «madastrona». Que en unes setmanes tractaré de fer el seu ritual per a assecar tomates en aquell canyís que espera resignat al costat de l’olivera. Que sembla que he heretat la seua estima per la granera i passe hores i hores donant-li ús perquè note el mínim possible que ja no és ella qui la maneja. Que les formigues i les vespes continuen donant tan quefer com sempre, però de moment hem arribat a un pacte de no agressió que no està funcionant malament. Que respecte les migdiades a ritme de pedal per terres franceses, com ha de ser! Que enguany el bany em resulta massa estrany sense ella cridant-me perquè isca ja de l’aigua. Que ja ningú em porta la tovallola si oblide agafar-la, ni ningú em prepara els fartons per a berenar a mitjan vesprada. Vaja, que l’enyore més del que mai haguera imaginat i que no sé si les meues senyals de fum tindran èxit, però ho intente.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.