Anava jo distreta, o encabida, a trobar un biquini per a la temporada d’estiu incipient, des de cinc euros en algunes parades fins a algun centenar o més en altres llocs més acolorits, quan, sense voler, em ve al cap la figura de l’antic alcalde de Benidorm, Pedro Zaragoza, en viatge en vespa cap a Madrid el 1953, per sol·licitar del caudillíssim dictador la venia en l’ús de les dos peces de vestir, en la platja se suposa, el «biquini». Ni les amenaces d’excomunió per part de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, ni les citacions de la Guàrdia Civil, el feren desistir, al senyor Pedro. I, a mi, em tira arrere el blanc de la meua pell de tot un hivern ben abrigada, o el quilet que em note per ací o per allà, quan la peça de les peces, el biquini, va propiciar la transformació més gran que hem conegut al País Valencià: l’urbs de Benidorm. I amb ell, el turisme, dit, de masses. I amb ell, avantages i inconvenients.
No parlarem, ara, ni de les unes ni de les altres; són, trobe, ben conegudes. Però sí hem de dir una cosa: Benidorm recull el major nombre de turistes en el menor espai possible, en comparança amb altres destinacions turístiques. És, per tant, malgrat la paradoxa, una destinació ecològica (sostenible, en diríem ara), en relació amb altres. També acull el major nombre de borratxeres, potser en disputa amb la mallorquina Magaluf o la catalana Lloret de Mar. Un conegut del Campello, antic regent d’una gran superfície a Benidorm, comentava que va haver de parlar amb els cellers i embotelladores, perquè tragueren al mercat l’invent de l’envàs de plàstic, però amb el mateix format, marca i licor oficial, per tal de poder embarcar-los a l’avió sense perill ni pes. I així es va fer. Benidorm innova, en diríem. Han inventat també la desestacionalització. I ara estan pel turisme esportiu o el turisme sanitari. Clar!, som una societat avançada i podem oferir servicis i avanços que altres destinacions mediterrànies no estarien en condicions de presentar.
El quid està en què s’obstinen a no implementar la «taxa turística». Mentre paguem tots els ciutadans les infraestructures i l’ampliació de depuradores o d’abocadors i reciclatges per al fem i les deixalles que ells van creant, mel sobre mel. Sobretot per als turistes, que els ix més baratet, i per als senyors empresaris que estan malbaratant territori i infraestructures per por de perdre uns escassos guanys, que no donen per a pagar millor a les kelis, ni hom troba, diuen, cambrers, perquè fugen de sous tan baixos. Què fem?, foc o fugim?, és a dir, pugem sous, pugem tarifes, apliquem la taxa turística, busquem menys quantitat de visitants, busquem més qualitat, de major poder de despesa, busquem augmentar les rendes de tots: «la Marina Alta tiene el mayor índice de tasa de pobreza (40,9%), muy por encima de la media de la Comunitat. Le siguen la Marina Baixa (39,6%) y el Baix Segura (34,8%), mientras las menores tasas se dan en Els Ports (un 18,9%)» (La Marina Plaza, 6-12-21).
Clar!, diran vostés, com pot ser això? Miren, ens hi hem acostumat, com si tot ens caiguera del cel: «El agua desalada no se puede pagar si no está subvencionada» (SCRATS, Sindicato Central de Regantes del Acueducto Tajo/Segura); «Este, ahora mismo, no es país para tasas turísticas» (Tomàs Mayoral, director de Información, 6-7-22); «Si hace falta hacer ruido, lo haremos», (Carlos Baño, president Cambra de Comerç d’Alacant, La Vanguardia, 10-5-22)…
I de les Administracions, com anem?… Doncs, miren què deia l’altre dia la ministra de Transports, Raquel Sánchez, a propòsit d’una infraestructura que reclamem fa vint-i-un anys per al 5è aeroport d’Espanya: «En los próximos meses se va a licitar el enlace ferroviario con el aeropuerto de El Altet” (Alicante Plaza, 3-7-22); «pero lo que sale a licitación es la redacción del proyecto» (Alicante Plaza, 3-7-22).
Saben què?, difícil està trobar un biquini per a mi, perquè tinc més manies que una d’eixes locomotores de les de la ministra de Transports, que tarden a arribar. Paciència. Tot passa. L’estiu, també.
