Una ullada a les guies de les nostres ciutats i pobles és suficient per a comprovar que les vies urbanes es classifiquen majoritàriament en carrers, places i avingudes. També hi ha alguns passeigs, alguns passatges, però, sobretot, hi ha carrers, places i avingudes. En èpoques passades, el nomenclàtor popular oferia més varietat: a més de carrers i places, hi havia carreres, travesseres, rambles, rondes, raconades, cul-de-sacs…, sense comptar carrerons, placetes i replacetes. En els barris històrics encara hi trobarem alguns vestigis, que a poc a poc s’han anat dissolent en la uniformitat general. A vegades, aquesta homogeneïtzació s’ha fet sense solta. Així, a Montcada hi ha el carrer del carreró de Massarrojos; o el carrer carretera de Xirles a Polop; o parlem de les Rambles de Barcelona, perquè cada tram té un nom diferent, que és com anomenar «els rius» a un mateix riu perquè passa per diferents ciutats. Les plaques dels carrers estan plenes d’incongruències de tota mena. Una d’elles és que avui anomenem carrer a qualsevol via urbana que va d’un lloc a un altre, i plaça a qualsevol eixamplament de carrers.
Si comparem els nomenclàtors respectius de dues ciutats com València i Venècia, observarem que aquesta només té una plaça, mentre aquella en té moltes. Com és possible? La ciutat arximonumental, la Serenissima, només té una plaça? Això mereix una explicació: els italians, que són els qui hi entenen, anomenen «plaça» exclusivament a les places. Venècia només té una piazza, la de san Marco; la resta de «places» no són places: són campi o es denominen d’una altra manera, com el Piazzale Roma. Ningú no confondria una piazzale amb una piazza, ni aquesta amb un campo o un largo, ni una via amb una strada o un corso, o amb un lungo, o amb un vicolo. La llengua italiana disposa d’un elenco apte per a fer distincions precises en aquesta matèria. Així i tot, tampoc no s’escapa del procés general d’homogeneïtzació i també els italians perden de vista aquests matisos i cauen en inconseqüències, com anomenar oficialment la Via del Corso de Roma, en compte de il Corso, com encara es coneix popularment.
Per als italians, una piazza és un espai lliure, tancat per edificis en tot el perímetre, amb una concepció més o menys unitària i amb una funció de convergència urbana. Vegem-ho. Primer: és un espai lliure en un doble o triple sentit: és d’ús públic, es pot recórrer en qualsevol direcció i sense itineraris preestablerts i permet abastar el conjunt d’un sol cop d’ull i sense obstacles. Això darrer implica que les seues dimensions han de ser moderades. Per posar un exemple extrem: a la plaça de Tian’anmen, un rectangle de 880 per 500 metres, deu ser difícil la percepció d’un espai unitari. No hi he estat, però veig impossible distingir els límits de l’espai a tanta distància. Sense anar-nos-en tan lluny, anomenem places a espais excessivament grans, que potser seria millor anomenar esplanades. Segon: és un espai sensiblement tancat per tots els costats. Tancat pels edificis, no per una massa arbòria, una pèrgola o un riu. Només l’arquitectura té la capacitat de limitar un espai urbà, de donar-li el caràcter d’un clos, com també d’orientar-lo. Tercer: té una concepció unitària, no necessàriament derivada d’un únic projecte singular. La major part de places es configuren a poc a poc, sense un pla definit d’una vegada per totes. Hi ha un impuls inicial i una intenció sostinguda en el temps. Sovint aquesta concepció unitària és el resultat simplement d’una acumulació de circumstàncies i decisions històriques, que acaben per donar un sentit a un espai, o almenys aquesta és la il·lusió que ens fa. I quart: una piazza és una convergència urbana, un lloc d’encontre, de pública concurrència. Passem per un carrer; a una plaça, hi apleguem.
D’acord amb aquesta definició, València només té una plaça: la plaça Redona. Excloc la plaça de bous, perquè és un edifici i no un espai urbà lliure. La plaça Redona és l’única a la ciutat que s’ajusta a les quatre condicions enumerades, i encara no del tot, per culpa de la marquesina que ocupa el seu espai circular i desbarata la satisfacció de la primera. Es va instal·lar provisionalment i el temps la va fer definitiva. Afortunadament, la recent rehabilitació ha corregit aquest defecte, fins on ha estat possible, amb una coberta més o menys transparent i lleugera.
Però no em faré fort en una definició tan restrictiva, en definitiva molt vaga. Trobaríem fàcilment contraexemples, fins i tot en la mateixa Itàlia. Places famoses com la de sant Pere de Roma no hi encaixen del tot, per exemple, perquè no és del tot tancada. Precisament per això té més aviat un caràcter d’atri, de monumental vestíbul de la Basílica, cosa que confirma, ben mirat, la validesa del nostre quàdruple criteri per a identificar una plaça. Així i tot, els italians l’anomenen piazza. Seria, doncs, més útil una definició negativa, amb la qual assenyalar alguns usos abusius del terme «plaça» i, sobretot, prevenir els polítics i dissenyadors, i el ciutadà en general, sobre què no hauríem de fer amb les places. Serviria, si no per a aclarir què fer-ne, almenys per a esquivar algun error.
Una plaça no ha de ser un lloc de pas, encara que també la travessem de fet per a anar d’un lloc a un altre. Ha de fer-nos la impressió d’arribada a un lloc, de confluència des de diferents punts. Si cal, un carrer la pot travessar de banda a banda, a condició de no suportar un trànsit intens, com en la plaça de sant Jaume de Barcelona, migpartida pels carrers de Ferran i de Jaume I sense desfigurar-la. En canvi, la plaça de Cánovas del Castillo de València difícilment es podrà percebre com una plaça, en part per l’amplada desproporcionada de la Gran Via, que imposa la prioritat en travessar-la, però sobretot a causa de la intensitat del seu trànsit. Una plaça com a lloc de pas del trànsit rodat intensiu no té solució com a plaça. Serà una altra cosa, no una plaça.
Una plaça no és una cruïlla, encara que tinga el seu origen històric en una. La plaça d’Espanya de València n’és una antiquíssima, on s’ajunten el camí reial de Madrid i el que ve de ponent, abans d’entrar a la ciutat pel sud. Aquesta intersecció va quedar definitivament desdibuixada amb el traçat de la Gran Via. La plaça d’Espanya és només un tram de la Gran Via. I ni tan sols això, perquè no hi ha el bulevard central característic. No compleix, doncs, cap de les quatre condicions per merèixer el nom de plaça. Ni és un espai lliure —no és possible travessar-lo sinó seguint uns recorreguts prefixats, tant si anem a peu com en cotxe—, ni és un espai delimitat —es troba obert als quatre vents—, ni té una concepció unitària —com sí que la té la Gran Via—, ni és un punt de confluència urbana —és una cruïlla, ja ho hem dit, un lloc de pas. És l’antiplaça. Dedicar-la a Espanya va ser una desconsideració cap als nostres veïns de ponent: va ser l’equivalent urbanístic de penjar cap per avall el Borbó.
Una plaça no és un local a moblar. Recordem-ho: és un espai lliure. La bellesa d’una plaça depèn de l’arquitectura que la limita. Si una plaça està voltada d’edificis lletjos, tindrem una plaça lletja sense remei, però almenys encara serà una plaça! Ocupar la plaça amb coses boniques no fa més bonica una plaça. Cada plaça és el que és i no es pot «millorar» amb un cop de disseny. Com més ocupem l’espai, més desapareix la plaça.
Una plaça no és un solar com els de fora vila, que s’aprofiten per a plantar el circ, la fira o una pista de patinatge sobre gel. És un espai lliure on, certament, passen moltes coses. La plaça és el lloc de més vitalitat ciutadana. Ara bé, la vida és diversa i, paradoxalment, decau quan s’exacerba en una única direcció. Un espai destinat durant massa temps a una sola activitat és incompatible amb una concepció autènticament cívica d’una plaça. El turisme, la festa, el trànsit rodat o el comerç, si es mantenen com a usos exclusius, dificulten la convergència civil de la plaça. Bé hi podem disparar la mascletà, però no hauríem de mantenir tancat un espai durant un mes amb una muralla de ferro. Els requisits de seguretat han de tenir altres solucions. Bé està animar el Nadal amb mil atraccions, però durant tant de temps? ¿És precís construir un edifici al mig d’una plaça, un edifici —efímer— que s’hi aguantarà dempeus durant mesos, incloses les fases de muntatge i desmuntatge? Per les places i carrers han de discórrer manifestacions i processons, però no dia sí, dia també. Històricament, és veritat, la plaça s’ha identificat amb el mercat, una activitat que l’ha ocupada permanentment quasi cada dia de l’any, durant molts segles, de manera que plaça i mercat han estat sovint sinònims. Però els mercats han passat a l’interior dels edificis i avui l’expressió «la plaça del mercat» ja no és una redundància.
Una plaça no és un menjador públic ni una terrassa de bar. És molt agradable seure en una terrassa i veure passar la gent, mentre prenem una cervesa. Una altra cosa és convertir una plaça en un simple continent de les terrasses. Per cert que no és aquest un fenomen vinculat exclusivament al turisme, sinó una tendència general a les ciutats i pobles.
Una plaça no és una esplanada. Quan la ciutat moderna pretén crear una plaça, el que fa és una esplanada. La ciutat moderna és incapaç de configurar una plaça. En un plànol de la ciutat històrica veurem una trama amb una sèrie de punts de confluència —les places. En contrast, en una zona d’eixample trobarem una quadrícula on, com a molt, s’ha buidat una o diverses cel·les per a deixar pas a unes pseudoplaces, sempre emmarcades per les línies de la quadrícula: diríem que són places de pas, com la plaça de Catalunya de Barcelona. El que sap fer la ciutat moderna és donar èmfasi a alguna de les línies de la quadrícula. Aleshores apareix l’avinguda. Les avingudes són les «places» de la ciutat moderna. La ciutat moderna «convergeix», si ho podem dir així, en les avingudes, que són múltiples punts de confluència dinàmica al llarg d’una línia, on no s’arriba, sinó per on es discorre. La burgesia va inventar el bulevard i s’hi passejava amunt i avall, a peu o en cotxe de cavalls. Encara era una forma d’estar, com en les places. Això no obstant, el seu disseny tingué un efecte inopinat: rectes i amples, les avingudes eren idònies per al trànsit motoritzat, el qual va acabar per alterar profundament aquella concepció.
Una plaça, en fi, no és un eixamplament de carrers, ni un parc, ni qualsevol espai al qual correspondria un altre nom. Bé està que apliquem el terme «plaça» amb generositat i que no exigim alhora el compliment de les quatre condicions que hem assajat per a definir-la. Hem vist que la mateixa plaça de sant Pere de Roma no compleix la segona —però sí les altres tres. Una plaça, almenys, n’hauria de complir dues de les quatre. O hauria d’incomplir-les amb gràcia, com la plaça del Mercat de València, que ho fa a la seua manera, amb un resultat esplèndid —un esplèndid largo, més que no una piazza. No pretenc, com comprendrà el lector, «examinar» ara les places de les nostres ciutats, degradar les que no superen la prova i destituir-les com a places, canviant-ne el nom. Deixem la plaça d’Espanya en pau. Ja té prou desgràcia, la pobra. Es tracta de tenir en compte unes poques regles que haurien de regir l’ús de les places. No són directrius per al disseny: són simples regles d’urbanitat.
