Ecosistema mediàtic

La roda de premsa on Mónica Oltra va anunciar la dimissió va tenir un punt èpic. I també molta càrrega de profunditat sobre els mecanismes antidemocràtics de control del sistema. Un dels principals: els mitjans de comunicació. El famós «quart poder», el que s’ha autoarrogat el paper de fiscalitzador dels altres tres, esdevé, al remat, en una de les principals armes amb les quals el capital privat s’assegura el control de l’esfera pública. En època electoral dirigeix i condiciona el vot. En la resta, pressiona en favor de les polítiques que interessen als seus propietaris. I com més del 90% dels mitjans de comunicació –independentment de la seua suposada línia editorial- són propietat d’unes poques empreses, sempre empenyen cap a la mateixa direcció. 

Ho va deixar ben clar l’exdirector d’El País, Antonio Caño, quan en una piulada d’aquesta setmana explicava que des d’aquest diari «havien intentat evitar el pacte de Sánchez amb populistes i separatistes». El problema de la piulada no és que reconega que el diari té una agenda política –en tot cas serà un problema pels defensors d’aquest unicorn anomenat periodisme imparcial- sinó que tots els grans mitjans tinguen la mateixa agenda política. Perquè si això ho publica l’exdirector de El País, i descomptant que els directors de El Mundo, ABC, La Razón, etc. pensen si fa o no fa el mateix, qui queda per defensar l’opció escollida per una majoria de la ciutadania? A quins interessos responen el gruix dels mitjans? 

Açò és el que vaig entendre de les paraules d’Oltra quan es va referir a «ecosistema mediàtic». Al remat, qui va carregar-se la vicepresidenta –o qui va ser indispensable per a poder-se-la carregar- no van ser els pallassos d’extrema dreta, ni tan sols els jutges o fiscals amb els seus autos surrealistes o els mitjans marcadament de dretes i les seues hipòcrites campanyes. Van ser els mitjans identificats com a progressistes que, en el fons, van coincidir punt per punt amb els seus col·legues conservadors. Les diferències són només epidèrmiques. La Sexta és del mateix propietari de La Razón, i les diferències entre Ferreras i Ana Pastor i Paco Marhuenda són només estètiques. Com va dir l’ex-president equatorià Rafael Correa: «des de l’inici de la impremta, la llibertat de premsa és la llibertat de l’amo de la impremta». Sota el fals consens de l’opinió publicada s’amaga un ferri control d’uns mitjans de comunicació cada volta menys plurals i més dretanitzats.

La bona notícia de tot açò, és que amb aquestes operacions el sistema es desgasta. Cauen màscares i es diuen coses que en un altre context estan prohibides. Els dards d’Oltra contra l’ecosistema mediàtic són extremadament inusuals en persones de la seua rellevància social i ajuden a trencar amb el mantra aquest de la «premsa lliure».

Ara, amb tenir raó no n’hi ha prou, per deixar de dependre de l’actual ecosistema mediàtic cal crear-ne un de propi. Esdevenir, la gent comuna, els amos de la nostra pròpia impremta. Des de fa anys que hi ha iniciatives molt interessants en aquesta línia, cada volta més potents i consolidades, però sempre fan falta més mans i més recursos. Segur que ara, des de les files de Compromís hi ha molt més interès en aquestes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.