Carrer, força i republicanisme

Tots esperàvem impacients els resultats de les eleccions andaluses per fer una anàlisi d’allò que pot passar al País Valencià i a l’estat espanyol en les pròximes conteses electorals. Així mateix, estàvem ben pendents de les eleccions colombianes que tenien lloc de manera simultània. Un dia electoral que ens deixaria moltes lectures a fer i una reflexió profunda sobre el perquè dels resultats d’aquests comicis. 

Mentre a Colòmbia guanyava la política de la lluita obrera, la política del prou a no poder estudiar per ser dona, la de prou treball mal remunerat, la de los nadies i las nadies que ho han donat tot a canvi de res, Andalusia tenyia del blau de la dreta -corrupta i casposa- el mapa d’un país amb 11 dels 15 barris més pobres de tot l’Estat; un país on la població en risc de pobresa i exclusió social està 12 punts per damunt de la mitjana estatal, i podríem continuar… Com és possible que amb aquestes dades la confiança dels electors la guanye la dreta? Cal reflexionar-hi. 

Primer, per què esperàvem impacients els resultats d’aquestes eleccions? Tothom patia pel repartiment de les conselleries de la Junta d’Andalusia, tal com va passar a Castella i Lleó. No ens enganyem, patíem per l’entrada de Vox al govern andalús, i no seria destarifat que, després de conèixer els resultats, algú digués «encara sort que el PP ha tret la majoria absoluta». Vol dir això que aquells a qui els ha passat pel cap es conformen i aplaudeixen aquesta majoria absoluta? I tant que no. Igual que, i n’estic segura, tampoc es conformen molts dels andalusos i andaluses que han votat amb la papereta que ho ha fet possible. Els andalusos han comprat majoritàriament el relat del vot útil al PP per a frenar la presència de Vox a la Junta.  

Quan el PSOE -amb capacitat de transformació legislativa i executiva- s’ha dedicat a fer campanya electoral sota el lema de «cuidado, que meter al PP es meter a Vox en el gobierno», Moreno Bonilla es dedicava a anunciar tot allò que mai s’havia dedicat a fer el PP: gestió per a tots sense ideologia i arrelada al territori. Vaja, una còpia de la campanya del sàtrapa de Feijóo. Que vull dir amb això? Que un partit amb capacitat de transformació social, que té a les seues mans la solvència de gestionar unes polítiques que faciliten la vida de les persones, no pot justificar la seua inacció tractant d’inocular por en la societat a la qual aspira a representar. El que ha de fer és moure les mans per fer que els feixistes no tinguen representació en cap cambra. 

Segon, què s’està fent malament quan la participació electoral és encara tan baixa? Només un 58,36% del cens electoral va depositar una papereta per decidir sobre el seu futur. Què està passant? És que a eixe 42% no li importa què passarà amb la gestió de la sanitat pública, o de les escoles? Potser els tindrà igual la pujada o no del salari mínim interprofessional?  Les quotes dels autònoms? Clar que no els tindrà igual, però la gent està cansada, desmoralitzada. I no només a Andalusia, també a la resta de l’estat espanyol.

No podem permetre que la gent no participe. Ens hem de plantejar què fem perquè tothom comprenga que no dona igual qui governe. Ens volen desmobilitzats, ens volen callats, per continuar amb l’statu quo regit per una monarquia corrupta i per la butxaca dels buitres amb els despatxos més grans de la bandada de l'Ibex-35. 

El monstre al qual ens enfrontem és molt gran. I això ho tenim clar. Però no podem deixar que, mentre ells no tenen por a dir clarament que pactaran amb l’extrema dreta si és necessari per a perpetuar-se en el poder, l’esquerra s’haja fraccionat perquè tot el món es creu que és el tarro de las esencias. I això ha suposat que la gent es quede en casa perquè l'única cosa que s’ha aconseguit fer és que se separe el vot entre forces progressistes. Si l’esquerra haguera anat de la mà -sense perdre l’essència de cadascuna d’elles-, probablement els resultats haurien estat molt diferents. 

Finalment, quina és la proposta que faig? Perquè en tota crítica hi ha d’haver una aportació. No ens podem deixar desmobilitzar per aquells qui ens volen així. El que cal que fem és exigir que ens representen aquells qui defensen els nostres drets laborals davant aquells qui ens exploten; aquells qui exigeixen el vot als 16 anys; aquells qui demanen una llei electoral justa; aquells qui denuncien que empreses com Iberdrola es repartisquen 3885 milions d’euros, mentre la llum l'estem pagant un 48% més cara que fa un any. 

Cal deixar els egos de costat i treballar per garantir els drets de tothom. Carrer, sindicalisme, força, unió progressista i republicanisme.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.