El refinament és fred
Saito Ryoku (1867-1916)
El nostre cinema difereix de l’americà, tant com del francès o de l’alemany, pel joc de les ombres, pel valor del contrast[…]En l’art de l’oratòria evitem els crits, conreem l’el·lipsi i, sobretot, donem una extrema importància a les pauses.
L’elogi de l’ombra. 1933. Junichiro Tanikazi
1
Sabem què no som, i tanmateix ens entestem a ser-ho en la brama que obvia el que som, diàleg, parla instal·lada en el silenci que exigeix escoltar-nos, però hem oblidat que si hem arribat a ser entre els ens és precisament perquè hem permés al poeta estar entre els déus i nosaltres per tal de fer de mitjancer, un ofici poc agraït i enormement solitari, tant que esborrona conèixer quines han estat les conseqüències d’haver-ho assumit, convertir-se en l’etern desposseït de casa, en el sense opció a socialitzar en la quotidianitat del proïsme, aquells que serveixen dins de la llei els signes del cel, un cop han estat interpretats per l’exiliat de si, i és en els passeigs de cada matí per les serres que senyoreja la Mariola que en silenci escolte i aprenc que no hi ha maldat més immensa que voler-se imposar des de la més abstrusa de les condicions que únicament les tenebres del soroll permeten a aquells que innocentment voldrien viure i ser senzillament entre els ens que els envolten un cop entès que serà entre els entres de tots plegats que podrem esbrinar ni que siga un bri del sentit llur, i una cosa tan digna de ser compresa i acceptada està en contradicció present per la deshumanització dels humans tecnificats i col·locats en la negació de la parla, del diàleg, això que ens instaura com el ser de l’ens que som des que som història, des que som parla, des del primer instant que vàrem ser capaços de nomenar allò que els déus varen voler compartir perquè deixàrem de ser únicament ens, i en aquesta lluita per mantenir el ressò d’allò hem crescut, a cavall de la poesia i el pensament.
2
Hom es desplaça en absència de congèneres com qui d’incògnit pul·lula pels carrers del lloc on va veure el món per primer cop, esquivant els obstacles en què s’han convertit aquells, una pedra que pot relliscar de tan feble com s’agafa al terra, una branca fàcil d’evitar amb un gest de balanceig del cos que no acaba de ser gens creïble de tan imperceptible, i que tanmateix ho semblava, un fang molest i enganxós que si no saltaves t’enduries a casa, talment una mirada poc amable, tan sostinguts i habituals entre, precisament, aquells que per aquí no hi són.
3
Castorp, Hans, se’n va anar a Davos a l’edat de vint-i-tres anys, una carrera acabada, enginyer naval, i un futur prometedor per endavant, i ho feu en un món, el d’ahir, en què encara era possible pensar que res de dolent, amb caràcter general, podia passar, més o menys, pel mes de juliol de 1912, a les darreries, i uns setanta dos anys després, n’hagués fet noranta-cinc, jo me n’aní a Florència, amb vint-i-quatre anys, els estudis de batxillerat i el selectiu a la butxaca, i per primera vegada amb dret de cobrar de l’atur, era l’any 1984, en què es posa en marxa la Llei que avui sustenta les normes que em permeten una pensió generosa, la pròpia d’un funcionari de carrera, catedràtic, jubilat, doctor, una Llei que, ara, 2021, tres anys després de l’adéu, Europa exigeix que canvie, justament per permetre que res de dolent puga passar als futurs retirats del món laboral, i tant aleshores com adés res garanteix que el món no es regire de bell nou per la frontera polonesa i bielorussa. Un cop més els eslaus forçaran la porta que l’extrema dreta va deixar mig oberta l’any 1914, cent set anys més tard.
