El compromís de Mónica Oltra

La crisi financera de 2008 va provocar, entre altres coses, una sèrie de canvis en la nostra política. A Espanya va aparèixer un moviment, el moviment 15 M, també anomenat moviment dels indignats, que tenia la intenció d’impulsar una democràcia participativa que qüestionara molts aspectes del Règim del 78, entre altres el bipartidisme, el domini dels bancs i les corporacions... Es reclamava una autèntica divisió de poders i mesures de tota mena que milloraren el sistema democràtic. És ací on podem trobar l’origen de Podemos, en el manifest Moure Fitxa, que pretenia convertir la indignació en un canvi polític. A Catalunya, la cosa va anar d’una altra manera. La indignació del personal es va canalitzar reforçant i consolidant la flama independentista que s’havia encés des de Madrid a través de sentències del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la renúncia de l’Estat a abordar problemes polítics per posar-los en mans dels jutges. Al País Valencià, com que no som ni carn ni peix, vam tindre un poquet de les dues coses que es concretaren en la coalició Compromís, que va saber unir els interessos d’un Bloc Nacionalista Valencià cansat de fer travessies pel desert i el moviment dels indignats. Compromís, liderat per Mónica Oltra, va saber aglutinar la indignació d’una bona part de valencians cansats de les mil malifetes d’un PP que n’havia fet de tots els colors en el camp de la corrupció.

Evidentment, l’estat espanyol va reaccionar amb tots els mecanismes que va poder engegar contra aquest desafiament al Règim del 78. No vull fer-ho llarg, només recordar les sentències contra els dirigents del Procés català, la confirmada persecució il·legal als dirigents independentistes, els «afinaments» de la fiscalia... I tota la persecució mediàtica i per la via judicial a Pablo Iglesias amb l’arxivament de les seues causes judicials obertes, quan el mal ja estava fet. I, també, la denuncia d’un home de 67 anys contra Íñigo Errejón, per una suposada agressió al centre de Madrid o l’expulsió injusta d’Alberto Rodríguez del Congrés dels diputats, la inhabilitació de Quim Torra... Hi ha un fum d’històries d’aquest mateix color.

Jo no sóc jurista, però crec que el cas de Mónica Oltra no pinta bé, que és un capítol més d’aquesta història. Oltra creu que està en mans d’aquells que pensen que tot val per destruir l’adversari polític. Si és així, deu ser perquè no li perdonen que, en 2015, fora clau per posar fi a vint anys de governs del PP en què la corrupció regnava al País Valencià. Després, durant la seua gestió, també s’ha creat alguns enemics entre algun sector del nacionalisme valencià. Sobretot, perquè li atribueixen la composició de la part de Compromís del Govern, alguna declaració de «poc trellat» sobre els Països Catalans o per les seua preferència en l’accent del seu nom. Potser, per això, després de la seua imputació, hi ha hagut molt de rebombori en les xarxes socials, moltes converses sobre el tema. Jo les he tingut, sobretot, en els grups de WhatsApp: «Què diuen els entesos? Per què espera a dimitir? Afonarà el partit?» I molts li retreien les seues declaracions sobre els dirigents polítics catalans perseguits també per la justícia. I em passaren una antiga piulada: «Mónica Oltra diu que Puigdemont es dedica a anar pel món fotent-se bons menjarots i penjant-ho a Twitter». Un sempre serà esclau de les seus paraules, malgrat que tots tenim dret a canviar d’opinió, com deia el Mestre.

Hi havia, però, una cosa que no acabava d’entendre. Tant els que li tenen simpatia com els que no li’n tenen coincidien a qualificar el fet com una maniobra política de la caverna. Al mateix temps, però, incomprensiblement, pensaven que havia de dimitir. El que sí que pensava jo —com Joan Ribó— era que no havia de ser una decisió personal, perquè no afectava només a ella. Pensava que havia de ser una decisió de la coalició, de Compromís, que hauria de valorar que era millor políticament per al projecte. Era de caixó que es tractava d’una decisió molt transcendent, perquè la mort política de Mónica Oltra significa un canvi important en la correlació de forces, o de debilitats, en les organitzacions que integren Compromís. Quina força té Iniciativa sense Mónica? Què suposa això de cara a les noves llistes electorals? La política és així de... Poseu-li l’adjectiu que us vinga de gust. El tema de veritat era si Mónica suma o resta. Mónica, però, s’ha avançat, ha dimitit i ha evitat que la coalició haguera de prendre decisions molt, massa, difícils. Al mateix temps, crec que s’ha obert una petita porta a la seua rehabilitació futura, si aconsegueix demostrar la seua innocència. El relat de David contra Goliat sempre ha agradat al personal: recordeu l’odissea de Sánchez. A curt termini, però, els seus companys de Compromís, ara, tenen molta faena. Sobretot, calfar-se molt el cap i preparar una bona candidatura per a les eleccions autonòmiques. Unes eleccions que Ximo Puig no tardarà a convocar. Segur que les avança per desmarcar-se de Sánchez que sembla que aquesta vegada no li deu sumar com en les eleccions anteriors. S’hauran d’espavilar, i molt, els de Compromís.

 

 

 

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.