Notes d’un desficiós (Institució Alfons el Magnànim, 2017) recull els articles i les columnes periodístiques publicades per Joan Fuster a la guia d’espectacles Qué y Dónde entre juny de 1979 i abril de 1984. Uns anys de producció intensa durant els quals l’assagista de Sueca va tornar—després de quasi dues dècades de silenci— a publicar en la premsa valenciana. Cada setmana durant cinc anys Fuster, puntual i punyent, enviava la seua col·laboració a aquesta publicació, bé fos en forma d’article breu o de columna.
La política fou la protagonista de moltes d’aquestes peces: l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i tota la qüestió de noms, la dreta regionalista valenciana i la «blaveria» de les «ties-maries» i els «tios-marios», els pactes de govern, l’entrada en la OTAN… Tanmateix, Fuster —que tenia el ulls ben posat en el canvis socials— no oblidava escriure sobre els costums i la manera de viure i ser de la gent del seu país i del seu temps: els comportaments, les tradicions, els canvis: fumar porros en rotgle, el cinema pornogràfic i el seus espectadors, la gent i el desig de gaudir de l’estiu i de totes les festes possibles, la música en totes les seues dimensions, en definitiva, la vida.
Els temes són diversos i imprevisibles, però d’igual manera que sorprèn la temàtica, ho fa el to i l’estil, i quaranta anys després, el seus articles —com és el cas d’aquestes peces breus lligades, en gran part, a l’actualitat— es llegeixen igual de bé perquè no han perdut frescor, ni empenta ni interès, la qual cosa ja és ben difícil venint d’un gènere efímer i fragmentari com és el periodisme, i en particular, tractant-se sovint d’articles polítics i d’opinió, tan susceptible, segons com i qui la signe, de fer-se pesats, doctrinaris i mira melics.
Però amb Fuster mai ocorre així. Lligat o deslligat de l’actualitat, Fuster és una autèntica escola de periodisme, i es feia llegir fa quaranta anys i continua encara fent-se llegir, i encertarien els professors de periodisme en suggerir aquest recull d’articles com a lectura prescriptiva per al seu alumnat, periodistes en potència d’un món i d’un periodisme que no té absolutament res a veure amb aquell que va viure Fuster, però que reclama, ara més que mai, una sintaxi imbatible, bones dosis d’ironia i de sarcasme, informació rigorosa i, sobretot, ritme i capacitat de colpir, d’interpel·lar els lectors, i de fer-los riure.
Tot això és el que hi ha darrere d’aquests articles de Qué y Dónde i, en gran part, gràcies a l’estil de Fuster, el qual llueix amb una força especial en la peça curta que va conrear durant aquests anys de desencant polític en què el sarcasme i l’economia del llenguatge caracteritzaven els seus escrits. L’escriptor tenia moltes coses a dir i poc de temps a perdre, potser ja l’havien enredat massa, i per això, tarannà a banda, les deia amb contundència. I les escrivia amb concisió, brevetat, amb la paraula justa i, segons quan, (des)mesurada. Per no esmentar la sintaxi, aparentment simple, però complexament travada, o el neologisme deixat caure en el moment just. Si a tots aquests elements li afegim l’ús divertit i intel·ligent del llenguatge popular, i tota la guspira que es desprèn de la manera que tenia Fuster d’abordar qualsevol tema i fer-li l’ullet al lector, el plaer i el bon periodisme estan servits.
Benvinguts, doncs, a la successió de frases curtes, molts punts i seguit, un bon grapat de punts suspensius, girs inesperats, cometes, signes d’interrogació i, sobretot, el començament subjugador de cada article i un final inesperat, potent i provocador, aquest tancament amb què Fuster filava prim i brodava la peça. Com va escriure Àngel Cano: «Recordeu: si algun dia creieu que les coses es torcen, que el pessimisme està guanyant la partida, que esteu en escac, feu memòria, agafeu un text de Fuster, llegiu-lo o rellegiu-lo i comprovareu que els nostres peons es poden transformar en reines i vèncer tots els obstacles que se’ns posen per davant».
En definitiva, articles escrits ara fa quaranta anys, totalment llegibles avui. I ja voldríem els columnistes del present! Ho intentem, ausades que ho intentem… I mentrestant, un bon entrenament és llegir aquests articles, no pas per a imitar-los brutament, sinó per a assimilar-los, gaudir-los i riure amb ells i, potser algun dia parim una peça periodística sòlida i polida, amb ritme i diversió garantida. Un text atrevit, com la vida mateixa, com la mirada irrepetible de l’assagista de Sueca…
