El mercat dels debats

Quan acudim al mercat del poble o del barri, ens trobem a diferents venedors que ens ofereixen carn, peix, formatge, fruita i verdura. Qui ha visitat un mercat, sap que els venedors són tots molt pareguts, però sabem que el que ens venen no ho és. La qualitat i el preu d’un producte venut en un mercat depén molt de l’origen i de com hi arriba al venedor. Els distribuïdors són els actors ocults en la transacció venedor-comprador, però són qui obtenen més benefici econòmic en l’operació. Davant este escenari, nosaltres els compradors, ens guiem per la vista i l’olfacte per a comprar. Normalment, comprem només el que ens fa falta i el que pensem que té una millor qualitat sobre la base del que veiem, olorem i com ens ho venen. 

Bé, el funcionament dels mercats dels debats és prou paregut al dels mercats dels nostres pobles i barris. Cada dia amb el simple acte de connectar la ràdio o la televisió, o llegir les notícies del nostre diari en paper o digital de confiança, entrem al mercat dels debats. Si bé els mitjans de comunicació són l’origen principal dels debats, estos ens arriben també a través dels companys de faena, dels familiars, dels amics o dels usuaris de les xarxes socials quan tenim converses amb ells i que actuen com venedors. Estos debats, per a bé o per a mal, estan plens d’un cunyadisme prou transversal que aporta opinions sobre qualsevol cosa sense tindre massa idea, com per exemple este article.

Al mercat dels debats som nosaltres qui hem de decidir el que comprar i el que no. I encara que les distribuïdores de debats sembla que tinguen un paper secundari, hem d’identificar qui són i d’on venen els debats. Com als mercats de poble i de barri al mercat dels debats el negoci gran el fan les distribuïdores. I ací és quan em toca parlar del sard Gramsci i de l’hegemonia, per dir que a través d’este mercat ens colen debats basats en determinades idees o arguments amb què es pretén construir l’hegemonia cultural de determinats grups. Ara mateix qui més debats està distribuint perquè nosaltres els comprem, són la dreta i l’extrema dreta. I això es veu perfectament quan gent d’esquerres ens amolla coses que són pròpies de discursos reaccionaris de la dreta o extrema dreta.

Les polèmiques sorgeixen contínuament al nostre entorn, com per art de màgia. Últimament, moltes d’elles venen a crear discursos transversals. Mentre alguns accepten debatre sobre el que no caldria debatre, l’extrema dreta va construint la seua hegemonia que reforçarà el poder que ja té en altres espais de la societat com la policia, l’exercit, els jutges, les empreses i els mitjans de comunicació. Estem en un moment en el qual la dreta busca un poder absolutista per així gestionar tots els poders. Li falta el poder democràtic dels parlaments i a este només hi pot arribar amb debats dirigits per crear una hegemonia encaminada a omplir les urnes dels seus vots o normalitzar en l’esquerra les seues idees reaccionàries.

Fa uns dies es va produir la destitució del Dr. Ferran Suay com a director de política lingüística de la Universitat de València. El motiu? Unes piulades que va fer a Twitter on feia preguntes i afirmacions que intentaven «debatre» sobre la igualtat entre homes i dones, la violència de gènere, la ideologia de gènere i el feminisme. Això va crear un revol on es va començar un debat, no cal dir-ho, sobre la llibertat d’expressió a la universitat i la llibertat de poder debatre sobre tot. La idea de llibertat d’expressió barrejada amb la llibertat d’opinió, és molt perillosa. Suay, vull pensar que de forma inconscient, el que estava fent en eixes piulades era comprar debats distribuïts per l’extrema dreta. Uns debats innecessaris que la dreta ens vol vendre per mantindre els seus privilegis dins de la societat heteropatriarcal.

Quan en 2018 es va fer la vaga feminista del 8 de març, es va vore que el moviment feminista era transversal i tenia una gran capacitat per crear un potent discurs hegemònic feminista. Com em va dir una nit Pere Àlvaro, al London de Benimaclet, «el hermana, yo sí te creo» ho va comprar tant la dona feminista d’esquerra unida de tota la vida, com la del PP, que mai havia sigut feminista. La potencialitat d’eixe moviment li feia por a una extrema dreta que també volia crear el seu discurs hegemònic. La reacció de l’extrema dreta va tindre l’objectiu d’introduir debats secundaris per fracturar ideològicament el moviment feminista i fer-lo així més feble. Els debats TERF/QUEER i abolicionistes/regulacionistes, van ser magnificats i alimentats per a crear divisió tant en el feminisme com en l’esquerra. Amb tots els respectes cap a les companyes que defenen les diferents postures en eixos debats, opine que totes elles van ser víctimes utilitzades per distribuir eixos debats i així afeblir el moviment.

En el tema del valencià i la seua normalització, fa dècades que debatem sobre el que vol l’extrema dreta espanyolista. Ara ja debatem amb gent d’esquerres que ha comprat l’argument de «valencià, sí! Però no imposat, eh!». Debatem també sobre si les autonomies són bones o roïnes amb gent d’esquerres que ha comprat l’argument que «Espanya s’ha convertit en un regne de taifes». Ara mateix, gent de l’esquerra malassanyera espanyola, debat sobre la imputació d’Oltra sense tindre en compte l’extrema dreta que és qui l’ha portada als tribunals. Tots ells compren l’argument que «cal deixar treballar els jutges» obviant la política que imposen els jutges. I així és com debatem cada dia sobre un fum de temes que no necessiten cap debat, però que a poc a poc creen l’hegemonia d’un discurs que es converteix en transversal per a fer-li fàcil el camí a l’extrema dreta i la dreta en unes eleccions.

No cal debatre de tot, no cal opinar de tot i, sobretot, no cal fer-se preguntes sobre allò que ja ha tingut una resposta clara com: els negres tenen dret al treball? Sí rotund! Cal debatre sobre això? No rotund! La majoria dels debats que ens distribueixen les dretes el que busquen és mantindre els privilegis de les classes dominants. Parlar de la imposició del valencià el que busca és mantindre el privilegi de qui parla només castellà i vol continuar imposant el castellà. Parlar d’ideologia de gènere el que persegueix és mantindre el privilegi de l’home sobre la dona i continuar relegant-la a un segon pla. Tots tenim privilegis, alguns més que altres, i per entendre el que suposa cada privilegi caldria posar-se en la pell de qui no té un privilegi en concret. Cal buscar on no tenim un privilegi, vore com ens afecta eixa manca de privilegi, per així mostrar empatia amb qui no té un privilegi que nosaltres sí que tenim. Per renunciar a un privilegi ningú ha mort mai, en canvi per no tindre'ls, sí que han patit i han mort moltes persones. Així que feu-vos un favor, abans de comprar l’argument que vos porta un debat, mireu qui el distribueix i pregunteu-vos sobre qui es beneficia i com.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.